Històries del Maillot Jaune (Eddy Merckx)



Quan Eddy Merckx va debutar al Tour de França de 1969 ja era tot un fenomen. Vencedor del Campionat del Mon, de tres Milan-San Remo, Tour de Flanders, Paris-Roubaix, Flèche Wallonne, Liège-Bastogne-Liège i Giro d’Itàlia; la seva participació en la reina de les carreres per etapes era seguida amb molta atenció.
En el pròleg inicial, el desig del millor ciclista de la història era vestir-se de groc i enfundar-se el seu primer maillot jaune. Volia començar amb un cop de puny sobre la taula.
 El director del seu equip, el Faema, el feu sortir el primer. Sense tenir cap mena de referència dels temps d’altres rivals va sortir a tot drap. A 5 quilòmetres de l’arribada es girà un fort vent en contra que el dificultà força i que no tingueren que patir els seus principals rivals que sortiren més tard. Finalment quedà segon a 7 segons de Rudy Altig, gran campió alemany i gran especialista en les contrarrellotges.
En la segona etapa es disputà un segon sector amb una crono per equips guanyada pel Faema i Eddy Merckx s’enfunda per primera vegada el preuat jersei, el primer dels 96 que recolliria durant la seva carrera i que el situa com el màxim posseïdor de Maillots Jaunes.

Exprimit!

Així vaig acabar diumenge, exprimit com les taronges del zumosol. Això em passa per sortir a rodar amb “els grans”. Gran experiència però. A cada rampa o rampeta em sentia com si fos Cavendish i el meu acompanyant Contador. En els descens em semblava que davant meu hi havia en Samuel Sanchez o en Vincenzo Nibali. En pla com si fos Cancellara a qui hagués de seguir la roda. Tanmateix el col·lega no era cap professional  sinó en Bonibike. Però recoi! Quina potencia..i quina tècnica. Recordo que en les baixades, a cada revolt em treia vint o trenta metres. En quan a les pujades….je, je… més val no explicar-ho gaire, el meu ego se’n ressentiria.

Històries del "Maillot Jaune"

L’any 1919, en una França destrossada a resultes de la primera guerra mundial, la població necessitava herois vius a qui admirar, i qui millor que Henri Pélissier, primer classificat de la tretzena edició del Tour de France; primera de la postguerra.

Els espectadors que s’apleguen a les voreres dels pobles i ciutats per on transcorre la cursa es queixen que els corredors passen tant ràpid que no els dona temps a veure el líder, el primer de la classificació, el seu admirat Henri Pélissier – Volem veure el primer!!- criden.

Quan a la quarta etapa Pélissier abandona encara resulta més difícil distingir el rostre del líder. Es aleshores quan Henri Desgranges, pare del Tour de France i director del diari l’Auto, crea aquest extraordinari hàbit de distingir el primer de la classificació amb un jersei distintiu de color groc com els fulls del seu diari.
El 19 de juliol de 1919 a la sortida de la onzena etapa Grenoble-Genève, Eugène Christophe es converteix en el primer home a enfundar-se el mallot més popular de la història del ciclisme i de l’esport en general. Com diu el gran Eddy Merckx – Existeix la màgia del Maillot Jaune. Quan te’l poses no tornes a ser mai més el mateix home.

Eugène Christophe

Si vols anar ben servit fes-te tu mateix el llit



Cansat com estava de rodar tot sol per les carreteres de la meva contrada, vaig passar-me un any buscant un club ciclista que s’adaptés al meu nivell, bastant mediocre sigui dit de pas. No volia allistar-me als clubs més nombrats del barri i rodalies doncs ja conec el pa que si gasta: paga quota, paga mallot i digues amen a tot. Finalment em vaig apuntar a un espècie de club privat a on, si més no, podia sortir acompanyat i gaudia de noves rutes. No vull estendre’m amb l’experiència viscuda aquests darrers dos anys per respecte al company amb el que he compartit molts kilòmetres, però he decidit fer honor al títol d’aquest bloc i tornar a rodar en solitari. Si quan te’n vas a dormir no saps mai si et trobaràs la capçalera a dreta o esquerra, o el llençol damunt o sota la flassada, es aleshores el moment de fer-te tu mateix el llit.

Tour de France 2011 - Le parcours / The route

Lo puto Rat Penat

A un llogaret com aquest, ho si va molt entrenat o s’hi va enredat. M’hi vaig trobar encara no se com i vaig pensar “be som-hi”. Collons noi!! En els  primers dos kilòmetres anava fort però ben prompte em van començar a petar les cames. En les rampes superiors als 20% vaig posar peu a terra, no era qüestió d’anar fent ziga-zagues doncs venien cotxes ambdós sentits. En arribar al petit altiplà (uns 4’8 kms) vaig donar per acabat el coll tornant enrere vers la costa: Satisfet però picat. Hi tornaré

Economia



L’actual crisi econòmica no ens afecta a tots per igual. Cada individu, cada família és un món mogut per diverses circumstàncies. En el meu cas, més despeses i menys ingressos donen una idea de la situació. Que vull dir amb això, doncs que tot el dispendi que comporta participar en marxes, sortides per rodar en bells i mítics llogarets… en resum: tot allò que comporta una dispesa extra al fet de rodar en bici, per molt il•lusionant, motivant i apassionant que sigui, queda aparcat. No em puc queixar, tinc una avantatge respecte a molta gent , el menjador social del barri es a tocar de casa i ja tinc tramitada la sol•licitud. Avia’m si m’accepten.


Ahir volia tocar muntanya. Collformic era l’objectiu. Boira i plugim vaig trobar … igualet que al meu cervell.

Singing in the Rain



No m'agrada rodar sota la pluja. A part de molt perillos ho trobo desagradable. Si cauen quatre gotes pels voltants, cauen damunt meu. Si s'atansa una tempesta segur que m'atrapa. Per altra banda el gran repte del mes de juliol sembla esvair-se doncs el meu acompanyant, el logistic, es una mica veleta. Prou dubtes em genera recòrrer els grans cims alpins com per aguantar un estira i arronsa constant. No se si m'enteneu però algu ho havia de dir, je, je (ric per no plorar).