Segona Pasqua

Cap de setmana llarg amb molta activitat física. Podríem dir-ne físico-turística, o esporturisme, o senzillament passar-ho bé al aire lliure, pujant i baixant muntanyes amb la família, gaudint del paisatge, i com no, també, rodant en bici sota els primers calors estiuencs, ara que el fred ja és història.

Pujada al Matagalls divendres. Sortida amb el C.C.Navas fins al Santuari Ecològic de Gallifa dissabte, 95 km. Pujada a la Mola (Sant Llorenç de Munt), diumenge. Descans i relax dilluns.

El Farell

Ja tocava tornar a les sortides de club. Amb en J.C. Roca (C.C.Navas) hem sortit cap a Caldes de Montbui amb la idea de pujar a El Farell i cronometrar l’ascensió. Una idea de club per tal de picar-nos una mica entre nosaltres i comprovar estats de forma respecte a altres ascensions al mateix coll. Pel que fa a mi, poques referències tenia de El Farell doncs era la primera vegada que hi pujava. L’ascensió comença en el pont que creua la riera de Caldes, passat un càmping, i conclou al inici de la urbanització on un petit bar espera atent als assedegats ciclistes. Son vuit quilòmetres al 5’8 % de promig amb dos kilòmetres finals de rampes que rasquen el 7 i el 8 %. No he seguit a en Roca, he pujat al meu ritme perdent més de set minuts. De tornada hem parat a Cerdanyola i hem agafat el tren. El meu company de sortida no estava massa fi, tenia pèssimes sensacions, diu que no s’ha recuperat encara de la Terra de Remences. Total : uns 75 km. Pas mal!

Terra de Remences

Per la capacitat organitzativa, l’entorn paisatgístic i humà, l’amabilitat i disposició de tots els col•laboradors i voluntaris; ja paga la pena participar en aquesta meravellosa marxa cicloturista anomenada Terra de Remences. No ho dic només jo, que soc un passerell de les marxes. Ho diu tothom. I és cert. Una altra cosa són les sensacions que m’han quedat després de participar-hi, concretament en la marxa curta (95 km). Frustració seria la paraula que les definiria millor. Si be era conscient de les meves intrínseques limitacions i no aspirava a una gran marca, si creia poder batre sobradament el temps de l’any passat. I no ha estat així. De fet la marca ha estat bastant similar. Però els 4 minuts de més em fan molt de mal. Fins arribar a Olot, baixant de Coll de Canes, pensava que anava força be. Però el tram final, els darrers 8 o 6 kms amb el vent de cara han estat un infern inacabable, una tortura. M’avançava tot Deu i no aconseguia enganxar-me a ningú. Ara tinc l’ego ferit., tocat de mort. He de reflexionar. Analitzar algunes coses i treure’n conclusions.

Perfil Terra de Remences Curta

Terra de Remences (a deux Jour)

Demà passat participo per segona vegada a la Terra de Remences . L’objectiu es millorar la discreta marca de l’any passat. Si be fa un mes escàs ho veia fàcil d’aconseguir, en aquests moments no ho tinc tant clar. Serà degut a la astènia primaveral, al esgotament mental provocat per una activitat laboral desagradable, a les desavinences conjugals, o qui sap a que, però necessito tranquil•litat, una cosa que enyoro molt i que em costa Deu i ajuda de trobar. N’ obstant hi aniré. M’han deixat una habitació gran dins una antiga casa al mateix poble de Sant Esteve d’en Bas . Dissabte ja hi seré. Avia’m si el contacte amb la natura, l’energia que desprèn aquesta comarca de la Garrotxa se’m posen be i diumenge estic com una moto. Clar que si el Barça guanya a Sevilla dissabte sóc capaç de guanyar i tot, ja, ja.

Per Maig cada dia un raig

En aquesta època de l’any cada cap de setmana hi ha alguna marxa que altra per disputar. Si no hi participes, i els teus companys de club si, has d’improvisar la sortida de cap de setmana. A més, tot fa més mandra quan has de fer-ho tot sol. Per motius que no venen al cas havia de passar el cap de setmana a Castellterçol. Una contrada idònia per rodar en bici: boniques carreteres, no massa transitades, paisatges de postal, tot molt bucòlic, ajudat per la manca de sol i de l’olor a terra mullada, conseqüència de la pluja de la nit anterior. M’acollonia el temps, la meteorologia. Havia plogut i el cel amenaçava amb més pluja. No era prudent anar-se’n gaire lluny i trobar-se amb un bon xàfec al damunt. Així doncs decideixo fer un bucle curtet d’uns 50 kilòmetres i pico per carreteres que encara desconeixia i que volia incloure dins les rutes de Vallès Oriental, concretament de la zona del Moianès. Tenint Castellterçol de punt de partida i arribada he fet: Sant Quirze Safaja, Sant Martí de Centelles, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, Tona, Collsuspina, Moià i Castellterçol. El primer tram, fins Centelles, és preciós. Després, entrar a Tona resulta molt confús. Mal informat per un transeünt , m’he trobat encallat en una area de naus industrials sense cap més altra sortida que fer un tram d’autovia de 500 metres. Si el país ja esta fatalment senyalitzat per a cotxes i vehicles motoritzats, anant en bici pots arribar a trobar-te en un cul de sac. De repent et diuen que d’aquí en endavant no pots passar però no hi ha cap més altra senyalització que et doni una altra via a seguir si no és entrar en una zona industrial on les sortides estan vallades i son d’us particular. Hi ha coses que sembla no milloraran mai o com a mínim fins que la demència dels nostres administradors públics sigui eradicada. Els cicloturistes ho tenim fotut. Massa ecologisme de salo per als llobatons de la burgesia progressista i massa poc sentit comú. I prou. Arribat a Tona comença l’ascensió a La Pullosa. Son uns set kilòmetres no gaire exigents. Potser el tram més dur sigui al inici, sortint de Tona. Coronada La Pullosa creuem l’altiplà de Collsuspina. Passem Moià i final a Castellterçol. Cuita cap a casa que sembla que vol ploure.