dimarts, 29 de juny del 2010

Collada de Tosses


Cyclus, Déu protector dels ciclistes, es va recordar de mi no deixant-me participar a la tradicional marxa Ruta de les Tres Nacions. La edició d’enguany ha estat durissima a causa d’un mal temps poc habitual en aquesta època de l’any, que en forma de pluja, fred, neu i calamarsa ha provocat molts abandonaments . Curiosament, un dia abans, el destí m’havia dut a Puigcerdà aprofitant la sortida, ja clàssica, del C.C.Navas, Barcelona-Puigcerdà. Vaig gaudir d’un dia esplèndid. No vaig fer tot el trajecte sencer doncs no em seduïa fer tants kilòmetres per la carretera nacional i vaig optar per agafar el tren de les 6,20 cap a Vic, amb molta, molta son i no gaire confiat en les meves forces, molt minvades després d’una setmana malalt. La ruta era: Vic-Puigcerdà, creuant la famosa Collada de Tosses, antigament pas obligat per travessar el Cadí, fins que no fa pas molt de temps s’obrí el Túnel del Cadí. No recordava haver passat mai per aquests indrets. Ni recordava haver estat mai a Ribes de Freser, vila on hom considera que comença l’ascensió a la collada. Es cert que és llarga, molt llarga, 25 kilòmetres, però no gens exigents amb un promig del 3,2 per cent i amb poques rampes que sobrepassin el 5. La bellesa de la sortida es manifesta en la baixada cap a Puigcerdà, un cop culminat el coll. La Cerdanya apareix a mesura que baixes cap a la vall amb un esplendor brutal. Volia parar a immortalitzar l’escena amb un click de la meva camera digital però anava just de temps per agafar el tren cap Barcelona. No vaig poder assaborir Puigcerdà en absolut. Va ser arribar i córrer cap a l’estació, si perdíem el primer comboi hauríem d’esperar 3 hores per agafar el següent. El viatge de tornada fou lent que no llarg, tant lent com vuitanta anys enrere, diuen.

dijous, 17 de juny del 2010

I look inside myself and see my heart is black


Vivim en un món virtual a on la realitat és allò que imaginem. La imaginació juga males passades i pot desvirtuar aquesta realitat convertint el nostre mon en allò que potencialment volem que sigui però que formalment no es.

Més o menys així es com funciona el meu cervell. Quan aquest any em vaig plantejar els reptes ciclistes que volia afrontar, la Ruta de les Tres Nacions era el que més il•lusió em feia. Semblava bonic i assequible a la vegada. Si be no portava a les cames tants kilòmetres com voldria a aquestes alçades de temporada, havia estat bastant constant en les sortides i la millora respecte l’any passat era notable. Malauradament un maleït virus m’ha deixat molt tocat, sense forces i sobretot sense ànims. Fins ahir a la nit, darrer dia per inscriure’m, dubtava: potser diumenge et trobaràs millor – em deia a mi mateix. Finalment el sentit comú m’ha refrenat a llançar 37 euros. Si estant més o menys be ja em costa deu i ajuda acabar dignament una marxa d’aquest tipus, estant fotut podia arribar ser un calvari. Ara nomes espero trobar-me millor i seguir fent kilòmetres. Mirar endavant positivament, buscar nous reptes, nous objectius, tornar al imaginari virtual vaja.

dimecres, 2 de juny del 2010

El Revell (Montseny)


Passejada exigent avui pel Parc del Montseny. Punt de sortida: Sant Celoni. Tant en J.C. Roca com jo volíem transitar per belles carreteres i magnífics paisatges, una mica farts de rutes farcides de cotxes. De Sant Celoni hem fet via cap a Riells-Viabrea virant per la GI-552 per dirigir-nos a Arbúcies i afrontar la pujada cronometrada del dia: El coll de Revell. 13 kilòmetres no gaire durs si els fas tranquil però esgotadors si et vols exigir. Aprofitant que en el tram inicial les rampes no sobrepassen el 3%, he sortit fort per deixar el presi, en Roca, una mica enrere i així no perdre’l de vista tant aviat, cosa que no ha tardat gaire estona a ocórrer. Després m’ha avançat una bestia amb bicicleta a 25 km/h. No se que deuen esmorzar aquets paios però ha estat una experiència colpidora. Quan he arribat a dalt, a on un bar-restaurant presideix una amplia esplanada, en Roca ja havia demanat el esmorzar. Ha arribat uns sis minuts abans que jo. Poc després hem seguit ascendint fins el coll que precedeix Santa Fe del Montseny passant per Sant Marçal. Aquí les rampes s’han posat més dures i les cames també. La baixada ha estat espectacular, deliciosa. En acabar-la, entrant a Sant Celoni, hem hagut d’apressar-nos cap a l’estació, el tren cap a Barcelona estava a punt de partir.