Catacrac

Un esquinç poc oportú em mante en total repòs durant uns dies. Un lligament de la zona lumbar s’ha fissurat, els muscles de la zona s’han contracturat en defensa del pobre lligament. La inflamació no ha tardat en arribar avisada pels neurotransmissors del dolor. Mala manera d’acabar l’any, esperem que el proper, l’any d’or comenci millor. Bon any 2010 a tothom!!

Com anem?

Es tanca una porta i s’obre una altra. No sóc massa afeccionat als refranys si be aquesta vegada sembla ben cert. Gràcies a la davallada física i psíquica de la setmana passada, l’empresa m’ha recomanat amb fermesa que potser m’anirien be uns dies de repòs: una baixa vaja. La primera reacció fou de sorpresa i inquietud. Reflexionant me adonat que no és mala idea. De moment he recuperat certa clarividència. També he arreplegat una calipàndria de nassos (constipat en català metropolità), però he pogut iniciar una rutina ciclo-gimnàstica a casa que de moment sembla funcionar

Mala cosa aquesta.....

Trastorn obsessiu-compulsiu, ansietat crònica…. Aquests i altres termes menys entenedors son les etiquetes que els metges m’han posat al damunt. Si hi afegim una constant pressió laboral amb fets tan inversemblants com suprimir l’hora del dinar en una jornada de 9 hores atenent al públic (turistes en aquest cas); tot plegat no m’ajuda gaire en el projecte d’entrenament hivernal que tenia al cap. En aquests moments la motivació és nul•la i l’angoixa màxima.

Treball de base

Aquests darrers dies ullant diversos blocs me’n adono que molta gent esta fent treball de base. Parlen de descans actiu, treballs de compensació, treballs de potència…Sembla imprescindible el gimnàs i la natació. Els calendaris d’entrenament que inclouen alguns experts són plens d’activitats diàries que semblen pensats per a semi- professionals o be per a gent al atur que disposa de molta estona de lleure. NO trobo gaires programes o consells per persones d’edat, diguem-ne, avançada. Dubto que l’exigència del tipus d’entrenament haguí de ser per igual en una persona de 25 anys que per una menys jove de 50. Jo de moment intento reforçar les cames a base de rodet (sessions curtes però intenses), una mica de footing durant la setmana combinat amb el anar i tornar de la feina amb la bici i no deixar les sortides de cap de setmana per curtes que siguin.


S’accepten consells.

Mont Caro

                                              

El Mont Caro (1.447 m.) és un cim dels ports de Beseit al extrem sud del massís. Situat dins el Parc Natural dels Ports al municipi de Roquetes (Baix Ebre) n’és el punt més alt.

Pels ciclaires de la zona ve a ser el Tourmalet de la comarca. Vint quilòmetres de pujada constant amb desnivells que arriben al 15 per cent. Només una carretera (pista asfaltada) que neix pràcticament a nivell de mar hi arriba.

L’onze de setembre d’enguany vaig decidir acceptar el repte de pujar-hi. Punt de inici L’Ampolla, poblet costaner situat a la vessant nord del riu Ebre a uns 25 km de Tortosa. Així doncs de bon matí m’encamino cap a L’Aldea per la N-340. Bona vorera per rodar tranquil tot i que cal estar alerta amb les rebufades dels camions de gran tonatge. Arribat a L’Aldea cal girar a la dreta vers Tortosa (C-42). Entrant a la capital del Montsià cal no despistar-se i trobar el desviament cap a Roquetes. Sortint d’aquesta petita vila per la carretera de Reguers et trobes cinc quilòmetres criminals, amb un desnivell del 2-3% plagat de sots i reguerots. No se a qui correspon asfaltar això com Déu mana però xoca una mica tant xalet de nou ric travessat per aquest camí de merda. Passat aquest accidentat tràngol retrobem una traçat força bo on la duresa de la pujada i la manca d’oliveres dels contorns t’assenyala que vas directe cap al cim, sense treva. La solana que encara cau per aquestes contrades a les acaballes de l’estiu és un fort handicap. L’aigua, sempre important, aquí es fa imprescindible. Afortunadament la font que hi ha a peu de carretera just abans d’arribar al monument a la Cabra rajava amb força. La meva closca ho va agrair. Vaig llançar-m’hi de cap per afrontar les giragonses següents una mica més fresquet. D’aquí fins a l’urbanització del Mascar, tot i la duresa de les rampes fou ràpida. L’opció d’arribar fins a l’antena (el cim) la vaig desestimar: allà dalt no hi ha xiringuito per degustar una cervesa amb tranquil•litat i l’asfalt fa basarda.

Amb les forces renovades vaig iniciar un descens molt plaent. Recordo fa molts anys el patiment i les constants frenades degut al mal estat de la carretera, res a veure amb l’estat actual. Quedaven encara aquells infernals cinc quilòmetres que baixats a 40 km/h convertiren el meu cos en una coctelera. Roquetes, Tortosa, l’Aldea, fins a L’Ampolla vent i calor. 90 km. 100 fins a la porta de casa.

Avui no tocava

Com aquell que no vol la cosa avui he decidit pujar al Turó de l’Home, en bici naturalment. Volia un dia en família per tant he carregat la dona i la filla dins el cotxe i la Specialized damunt, a la vaca; i cap a Sant Celoni. La idea era que elles gaudissin d’un preciós dia de tardor pel Parc del Montseny mentre jo fruïa d’una bona, curta però intensa ruta. Tot ha anat més o menys d’acord amb el guió fins al darrer trencall cap al cim, allà on la carretera esdevé in infern. Vent de costat de cara i un asfalt espantós per bicis de roda fina. Rampes del 10, 15, 17 , 24 (¿) per cent (segons marcà el meu inseparable Sigma). A força de collons més que d’altra cosa he aconseguit “fer cim”. La baixada, agònica per a una esquena i uns braços que no paraven de sacsejar-se durant aquest tram, ha millorat després fins arribar a extasiar-me. Avui no tocava, no era el dia, més que entrenar m’he destrossat. Hi tornaré però amb bici de muntanya, massa sotracs per aquest cos tant atrotinat.

Estàs sonat!!

Amics, familiars, coneguts i saludats sovint m’ho diuen això de: estàs sonat!!. Segueixen amb coses com: quants kilòmetres dius que t'has fet aquest cap de setmana? Tu ets boig? que vols anar a córrer el Tour? a la teva edat més valdria que et cuidessis més que ja no ets un xaval! quina necessitat tens de...? Tota aquesta barrinada pot arribar a fotre molt. Explical's-hi que el que et motiva a seguir és precisament la superació, els reptes, les fites, que sense patiment no trobes recompensa. Doncs quan el patiment és per assolir quelcom que t'agrada no és una tortura, és un camí cap un xic de felicitat.

Ens hi deixem la pell! We give everything!!

Amb aquest lema de fons a on a la versió catalana hi podríem afegir - a la carretera , que tant literal es pels practicants d’aquest arriscat esport, començava la XV Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges, precisament amb una proclama referent a la inseguretat física dels ciclo-afeccionats que rodem per aquestes carreteres del dimoni. L’administració, com sempre, fa el discurset de torn i para de comptar. És com aquell catòlic practicant missaire de diumenge que durant la setmana se’n va de putes. L’únic que podem fer es parar compte i resar perquè cap brètol amb instint assassí ens assalti pel camí.

Petit homentage a l'Escalada a Montjuic

Liège-Bastogne-Liège 2009 Kilòmetres finals

1. Andy Schleck (Team Saxo Bank) 6:34:32
2. Joaquim Rodriguez (Caisse d'Epargne) a 1:17
3. Davide Rebellin (Serramenti PVC) a 1:24

Lance Armstrong training in Colorado

Flèche Wallonne 2009 Kilòmetres finals / Mur of Huy

1. Davide Rebellin (Serrament PVC) 4:42:15
2. Andy Schelck (Team Saxo Bank) 0:00:02
3. Damiano Cunego (Lampre-NGC) 0:00:02

Giro del Trentino 22-25 d'abril de 2009

Theo Bos versus Daryl Impey in the Tour of Turkey

Mireu i jutgeu. El presumpte agressor diu que les imatges confonen. Daryl Impey, el mallot groc, va entrar a meta a peu i ajudat, acabant el Tour de Turquia en primera posició.

Paris - Roubaix 2009 - Boonen again!!

1. Tom Boonen (Quick Step)
2. Filippo Pozzato (Team Katusha)
3. Thor Hushovd (Cervelo Test Team)

Ronde van Vlaanderen 2009 - L'atac de Stijn Devolder (Muur-Kapelmuur)

Ronde van Vlaanderen 2009 - Podium
1. Stijn Devolder (Quick Step)
2. Heinrich Haussler (Cervelo)
3. Philippe Gilbert (Silence)

Ronde van Vlaanderen - Tour de Flandes (Cicloturista) 05/04/2008

Preciós video sobre l'edició de l'any passat de la Ronde Van Vlaanderen. La d'enguany s'esta celebrant aquest cap de setmana.

Carretera de La Roca (1)

Comencem prenent des de Santa Coloma de Gramanet la carretera de la Roca del Vallés (BV-5001). La carretera és estreta i no hi ha pràcticament vorera. El trànsit de cotxes és notable però en general ja estan acostumats a veure rodar ciclistes sobretot en cap de setmana. Són uns 20 km per on travesses Montcada, Sant Fost de Capcentelles, Martorelles, Montornès i Vilanova del Vallés. Només entrar a La Roca es gira a la dreta cap a Órrius on comença la pujada del Coll de Sant Bartomeu (BV 5106) d’uns 4 km. A mesura que prens alçada la vista esdevé impressionant: la plana del Vallés amb el Montseny retallant el cel pel cantó nord fa adonar-te que el desnivell és notable. Una vegada passat el coll un descens accentuat et du fins Órrius. La carretera segueix deixant de banda varies urbanitzacions com Can Ribosa, Can Raimí, i Can Cabot. El descens acaba en el encreuament amb la C-1415c i la B-510. Prenem aquesta darrera cap a Dosrius. Entrant al poble passat el pont la carretera trenca cap a l’esquerra vers Llinars del Vallés. Es puja el Coll de Can Bordet més suau per aquesta vessant i en 6 km et plantes a Llinars. D’aquí per la C-251 fins a Cardedeu i sortint de la vila mil•lenària tombem a l’esquerra cap a La Roca per la BV-5001. Finalment queda el tram de tornada cap a Santa Coloma per la mateixa BV-5001. Tot plegat són uns 80 km.

Ostia a Casa

Normalment els accidents en bicicleta succeeixen per carreteres, carrers o camins. Doncs dit això ahir casi m’obro el cap al menjador de casa. Estava iniciant una curta sessió de rodillo quan la bici va sortir de l’enganx del darrera mentre el protector de la roda davantera se’n anava a prendre pel cul. Sortosament si alguna cosa conserva en bon estat el meu cos són els reflexos: el peu esquerra va sortir instantani del anclatge anant a parar al petit tamboret del Ikea que utilitzo per pujar i baixar de la bici foradant-lo completament. Tot va quedar en un petit ensurt però sinó arribo a treure el peu a temps la trompada lateral contra la cadira o la taula que hi ha al costat podia haver estat seriosa. Què passarell!! Sóc més ruc que el ciclistes urbans que pul•lulen per Barcelona. Bé no tant!!.

Brabantse Pijl 2009 - Ultim Kilòmetre

1. Anthony Geslin (Française des Jeux)
2. Jerome Pineau (Quick Step)
3. Fabian Wegmann (Team Milram)

E3 Prijs Vlaanderen 2009 - Ultim Kilòmetre

1. Filippo Pozzato (Team Katusha)
2. Tom Boonen (Quick Step)
3. Maxim Iglinskyi (Astana)

Milan - San Remo 2009

1. Mark Cavendish (Columbia-High Road)
2. Heinrich Haussler (Cervelo Test Team)
3. Thor Hushovd (Cervelo Test Team)

Lance Armstrong parla del seu estat actual des de l'Hospital Clínic de Valladolid on se li va diagnosticar una fractura al terç mig de la clavícula esquerra.

"Al final de l'etapa la gent anava molt excitada buscant la victòria. Tothom volia estar davant. Un parell de corredors han caigut davant meu i quan he frenat m'he vist a terra. Aquestes coses solen passar, podia haver estat pitjor suposo. Tinc cops i rascades per tot arreu però el pitjor és la clavícula trencada. No m'havia passat mai res d'igual és molt dolorós. Hem de veure com es cura, tornaré als EUA i allà estudiarem si em sotmeto a cirurgia o no.

Estic molt decebut. Molt. Especialment pel Giro. Ja veurem. Els tipus de l'Hospital de Valladolid m'han tractat amb molt de cura, he estat molt ben atès, però ara em sento miserable. He de descansar un parell de dies, resoldre el problema i fer un pla. Espero poder dir alguna cosa més sobre el Giro en una setmana.

Mai m'havia passat res d'igual durant els meus 17 anys com professional. Això és el ciclisme. No és culpa de ningú. Es part de l'ofici."

Sensacions oposades

D'una primera experiència en pots extreure coses positives i/o negatives. Però sense ella el dubte perdura sempre. Amb aquest plantejament em vaig incriure a les 7'30 del matí al Pavelló Esportiu de Parets del Vallés a la IX Marxa Cicloturista d'aquesta vila.

Un cert acolloniment remenava dins meu mentre buscava el punt de sortida i la boirina matinera amagava el sol promè s per aquesta jornada. Una vegada inscrit i amb el "dorsal" col-locat a la bici els nervis es temperaren. Tant punt s'inicià la Marxa les neurones s'estabilitzaren, només quedava fotre-li pit i collons com diuen en algun bloc. No em trobava estrany rodant en un grup tant nombrós ans al contrari, la sensació de ésser el rei de la carretera amb doscents pedalaires més era fascinant. Tot gràcies a l'organització, mossos... a tots els qui hi col.laboraven.

Jo no rodava gaire endavant, no tenia ni capacitat ni necessitat de fer-ho. Tot sovint semblava com si el grup capdavanter frenés, degut a un encreuament o rotonda i ens repleguéssim tots novament. Després de travessar el Besòs i entrar a la carretera de la Roca el ritme se'm feu més còmode, el deja vu d'aquest tram em donava seguretat i fortalesa. Segons les informacions prèvies de les que disposava semblava que l'Alt de Sant Bartomeu era el tram més dur de la Marxa. El conec bastant bé, aquest any l'he pujat varies vegades. No em feia por i em trobava fort. Havia començat molt enrere i vaig anar avançant posicions. Vaig coronar content i pletòric. Mentre darrera meu hi hagués gent em sentia segur. El tram següent fins l'avituallament anà bastant bé. El bocata de pernil i el refresc de cola menjar de Deus semblava.

Pensava que el més fort ja havia passat que la resta seria un passeig fins a Parets. Vaig re-iniciar la Marxa proper als que pedalaven davant però el ritme s'accelerava i jo retrocedia. Res greu fins als darrers 20 kilòmetres (crec recordar) quan gent que feia estona havia quedat enrere m'anava avançant i allunyant-se. De sobte em trobava sol. Els encreuaments eren més perillosos i en alguns casos em costava seguir l’itinerari. No sé on era que vaig haver de parar, no sabia per on continuar i l’ansietat emergia . Un dels darrers grups sinó el darrer m’indicà per on havia de seguir. Tot i això no m’hi vaig saber enganxar, els tenia a vista però no arribava a contactar-hi. Més i més cotxes parats a les rotondes em frenaven constantment. Falta poc nano! Fot-li collons! em deia a crits…. I bé…finalment vaig arribar a Parets i tot seguit al punt d’inici i final de la Marxa. Vaig ser dels darrers, creia que havia estat l´últim en arribar però quan anava cap al cotxe per tornar a casa encara arribaven els darrers ressagats. He de reconèixer que em sentia una mica frustat.

Conclusions: fàcil, entrenar més i més fort. Aprendre a regular millor l’esforç, fer sortides amb trajectes més llargs. Com diu la cançó I’m a poor Lonely Rider. Més kilòmetres en solitari per ser més hard and strong. La propera Marxa anirà millor… I hope!!

Kuurne-Brussel-Kuurne 2009 Kms Finals

1. Tom Boonen (Quick Step)
2. Bernhard Eisel (Team Columbia-High Road)
3. Jeremy Hunt (Cervelo Test Team)

Omloop het Nieuwsblad 2009 Kms Finals

1.Thor Hushovd (Cervelo)
2.Kevin Ista (Agritubel)
3.Juan Antonio Flecha (Rabobank

La Volta en perill

L'edició 2009 de la ronda catalana només se celebrarà si hi ha un acord televisiu d'última hora

Notícia publicada ahir al Periodico de Catalunya

http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=589576&idseccio_PK=1011

Després d'una jornada ahir de 85 kms damunt la bici, necessitava tornar a agafar-la i rodar com a minim un parell d'hores, però la pressió familiar m'ha fet optar per un passeig per aquesta serra, miranda de Barcelona, anomenada Collcerola. L'agrait solet ha foragitat un munt de penya a pedalar pel bell mig del bosc. Si vas caminant s'ha de parar compte i no badar, si no vols ser envestit per un bikero massa engrescat. La destrossa de les darreres tamburinades fa perillosos alguns trams degut als troncs que atravessen com destralades el cami. No s'ha fet gaire encara en aquesta zona per netejar el sota bosc i hi ha troncs d'arbre esperant l'ocasió per deixar-se caure ves a saber on. Tot plegat fa més curiós el passeig i engresca a agafar la bici de muntanya per rodar enmig d'una barreja de gent de tota mena d'edat i condició, en grup o en solitari.

La vella bici de ferro

Fa 42 anys no tothom tenia bicicleta. Jo vaig ser afortunat, al nen que ara és el meu dentista li canviaven la bici doncs l'hi anava petita. Vaig rebre com una afortunada herència la vella bici de ferro. Amb ella aprengué a gaudir i també a patir. Accidents, trompades i caigudes queden com anècdotes arrossegades pel torrent de sensacions de llibertat i independència que aquell tros de ferralla amb rodes em donava. Eren dies d'estiu càlids i plàcids i tardes llargues de color taronja.

Com de la nit al dia. Aquest cap de setmana hem tingut dos dies molt contrastats metereològicament parlant a la comarca del Barcelonès. Així com dissabte gaudíem d'un dia esplèndid, assolejat i clar. Diumenge fou tot el contrari: fred i ventós. Pocs ciclistes per la carretera, només el "mount-bikeros" es deixaven veure. A La Roca del Vallès, on vaig parar per reconfortar els meus ossos i descongelar-me els dits, uns cicloturistes em comentaren que per la nacional del Maresme, d'on venien, el vent i l'aire els havia fet estralls. "Mal dia per sortir" digueren. No obstant la tornada cap a Santa Coloma fou ràpida, el vent ajudava i les cames respongueren prou bé a una encara incipient preparació.