La Vuelta al Ratpenat

El pas de la Vuelta a Espanya pel massís del Garraf a posat de moda l’Alt del Ratpenat. Si abans tant sols el coneixien els membres del Club Ciclista que du el seu nom i cicloturistes de la zona, ara,és ja una fita, un lloc de pas obligat pels afeccionats a les gran rampes. La carretera és bonica, estreta però de poc trànsit amb unes vistes a la costa impressionants. Desenes de ciclistes vinguts d’arreu, sols o en companyia adornaven l’asfalt mentre esperàvem als professionals. N’hi havia de tot tipus des de mountainbikers amb xancles que avançaven el just per no caure, passant pels que posaven peu a terra per recuperar l’alè i les cames, fins autèntics cracks amb pinta de professionals.
La trencadissa del grupet que anava escapat en l’etapa de la Vuelta i la del pilot que els perseguia subratlla la duresa d’aquest Alt del Ratpenat tot i la seva curta llargària.

Fotos de la Marathon Athletics Championships - Barcelona 2010

Pujada al Tourmalet 23.06.2010

L’accidentada ascensió al Col du Soulor em va fer plantejar la pujada al Col du Tourmalet en un dia més tranquil; l’endemà de l’etapa del Tour Pau-Col du Tourmalet, amb el suport logístic de la família i d’unes prediccions que anunciaven un dia més o menys solejat.
El Coll comença oficialment a Luz-Saint-Sauveur, però el camí ja ve de pujada de molt enrere pràcticament des de Argelès-Gazost amb un promig aproximat del 2-3 % que canvia radicalment al inici del port. En tres dies havia passat dues vegades per aquesta carretera, coneixent-la i sabent el que m’esperava m’ho vaig prendre amb calma i serenitat. Em sorprengué contemplar el rètol d’entrada a Barèges més aviat del previst. Els temors de feblesa s’esvaïen i els ànims s’enlairaven. Pocs quilòmetres més amunt s’acaba el bosc i comences a divisar fins a on has d’arribar. D’entrada acollona. Es la part més mítica de l’ascensió, aquella que has vist en desenes de fotos. Només feia unes hores havia baixat a peu tot aquell tram de carretera, amb l’excitació d’haguer viscut en directe una històrica etapa de Tour, però estudiant les rampes i buscant metres a on poder recuperar una mica les cames. Naturalment a l’hora de la veritat res és el mateix, tot sembla més llarg, més extens. Ahir la intensa boira tapava les distancies, avui la claredat les feia d’una visibilitat imponent. Mentre pedalava anava veient la ressaca del dia anterior exposada amb les pintades a l’asfalt i alguns tubets d’aliment energètic per les voreres. Vaig reconèixer l’ indret on havia estat feia poques hores fent fotos i gaudint dels professionals, de tot l’espectacle i de tota la festa que comporta el Tour. A partir d’aquí venia lo desconegut, 1,8 quilòmetres calculo faltarien – Ja està fet, pensava. Anava errat. No recordo gaire cosa del darrer quilòmetre: un esforç al màxim per no defallir del tot, una suplica per una empenta amb les cames a punt de rebentar, i una sensació de satisfacció brutal mentre recuperava l’alè. Objectiu assolit!.
Després de la tradicional sessió fotogràfica en aquest centre de peregrinatge del ciclisme recuperava energies en el encisador i fascinant llogaret que acull turistes i ciclistes d’arreu del món. La baixada prevista era per La Mongie, l’altra banda del coll, però la boira, o els núvols com en diuen allà, limitaven molt la visibilitat fins al punt de veure perillar la baixada en bici. Finalment per precaució decidí baixar per on havia pujat, terreny conegut, èxtasi total. Si la pujada és el flirteig, la baixada n’és l’orgasme.

El Soulor 20.07.2010

Estant situat com estava a Lourdes, l’etapa Bagneres-de-Luchon – Pau em permetia poder escollir entre nombrosos punts per on veure- la passar. El Tourmalet me’l reservava pel darrer dia i ja feia dies que pensava en l’Aubisque com un bon indret on veure i fotografiar el pas dels ciclistes professionals. Malauradament, com ja he comentat altres vegades, la foto i la pràctica del ciclisme són compatibles per separat però no al uníson. Carregat amb una motxilla d’excursionista plena a vessar vaig iniciar a Lourdes el meu peregrinatge cap a la mística del Tour. Em va costar trobar el camí correcte cap a Argelès-Gazost però la conversa amb un pare acompanyat de son fill que acabaven d’arribar a Lourdes després de conduir tota la nit, procedents de Bèlgica , feren la pedalada més distreta. Segons les meves dades el Soulor te uns 20 km de llargària des de Argelès-Gazost, però com em deia en les primeres rampes l’amic belga – ça c’est pas le Soulor-. Efectivament ; després de transitar per una carretera preciosa que travessa vells i petits pobles plens de ciclistes i transeünts, la majoria de peregrinació cap amunt; entrem en una lleugera planària que al entrar en una zona més boscosa s’endinsa coll amunt. Ça c’est le Soulor – em diu el belga, que tot i les seves parades ja m’havia tornat a caçar. Les caravanes, tendes, i picnics diversos, situats a les voreres de la carretera, animen a seguir pedalant tot i el mal de ronyons produït per la maleïda motxilla. En aquell moment no era qüestió de parar a fer fotos de tot aquell espectacle doncs el temps se’m tirava a sobre. Els gendarmes , a causa de la proximitat de la caravana del Tour, m’obligaven a baixar de la bici i seguir a peu. Quan ja no miraven, tothom tornava a muntar i així varies vegades fins que la cosa resulta insuportable. Conquereixo el Soulor al pas de la caravana però arribar al Aubisque amb prou temps no sembla possible. M’instal•lo allà on en deixen els sabatots de ciclista – maleïdes cales – no gaire lluny de la bici.
Un cop passada la carrera crec que tot ha valgut la pena. L’etapa s’està decidint mentre baixo pel Soulor de tornada a casa. A Argelès-Gazost , en les diverses terrasses dels bars, munió de gent abocada a la televisió per a veure el final. Amb l’etapa acabada només quedava un plàcid retorn a Lourdes per un antic tram de carrilet acomodat a vianants i bicicletes on resulta molt relaxant rodar tot i el mal de peus i d’esquena de tant caminar i pedalar amb la pesada motxilla. Es aquell cansament que l’experiència i la sensació viscuda fa molt plàcid.

Col du Tourmalet 22.07.2010

L'experiència inoblidable de viure en directe una etapa històrica del Tour de France reflectida en aquesta foto. Bones vacances i fins aviat

Col du Soulor 20.07.2010

Tota l'ascensió al Col du Soulor era plena a vessar. A la sommet era l'èxtasi.

Cami del Port de Balès

Cami del Port de Balès Andy Scleck encara duia el Mallot Jaune, a Bagnères-de-Luchon ja l'havia perdut. El canvi li va jugar una mala passada, va canviar del groc al blanc.

Collada de Tosses

Cyclus, Déu protector dels ciclistes, es va recordar de mi no deixant-me participar a la tradicional marxa Ruta de les Tres Nacions. La edició d’enguany ha estat durissima a causa d’un mal temps poc habitual en aquesta època de l’any, que en forma de pluja, fred, neu i calamarsa ha provocat molts abandonaments . Curiosament, un dia abans, el destí m’havia dut a Puigcerdà aprofitant la sortida, ja clàssica, del C.C.Navas, Barcelona-Puigcerdà. Vaig gaudir d’un dia esplèndid. No vaig fer tot el trajecte sencer doncs no em seduïa fer tants kilòmetres per la carretera nacional i vaig optar per agafar el tren de les 6,20 cap a Vic, amb molta, molta son i no gaire confiat en les meves forces, molt minvades després d’una setmana malalt. La ruta era: Vic-Puigcerdà, creuant la famosa Collada de Tosses, antigament pas obligat per travessar el Cadí, fins que no fa pas molt de temps s’obrí el Túnel del Cadí. No recordava haver passat mai per aquests indrets. Ni recordava haver estat mai a Ribes de Freser, vila on hom considera que comença l’ascensió a la collada. Es cert que és llarga, molt llarga, 25 kilòmetres, però no gens exigents amb un promig del 3,2 per cent i amb poques rampes que sobrepassin el 5. La bellesa de la sortida es manifesta en la baixada cap a Puigcerdà, un cop culminat el coll. La Cerdanya apareix a mesura que baixes cap a la vall amb un esplendor brutal. Volia parar a immortalitzar l’escena amb un click de la meva camera digital però anava just de temps per agafar el tren cap Barcelona. No vaig poder assaborir Puigcerdà en absolut. Va ser arribar i córrer cap a l’estació, si perdíem el primer comboi hauríem d’esperar 3 hores per agafar el següent. El viatge de tornada fou lent que no llarg, tant lent com vuitanta anys enrere, diuen.

I look inside myself and see my heart is black

Vivim en un món virtual a on la realitat és allò que imaginem. La imaginació juga males passades i pot desvirtuar aquesta realitat convertint el nostre mon en allò que potencialment volem que sigui però que formalment no es.

Més o menys així es com funciona el meu cervell. Quan aquest any em vaig plantejar els reptes ciclistes que volia afrontar, la Ruta de les Tres Nacions era el que més il•lusió em feia. Semblava bonic i assequible a la vegada. Si be no portava a les cames tants kilòmetres com voldria a aquestes alçades de temporada, havia estat bastant constant en les sortides i la millora respecte l’any passat era notable. Malauradament un maleït virus m’ha deixat molt tocat, sense forces i sobretot sense ànims. Fins ahir a la nit, darrer dia per inscriure’m, dubtava: potser diumenge et trobaràs millor – em deia a mi mateix. Finalment el sentit comú m’ha refrenat a llançar 37 euros. Si estant més o menys be ja em costa deu i ajuda acabar dignament una marxa d’aquest tipus, estant fotut podia arribar ser un calvari. Ara nomes espero trobar-me millor i seguir fent kilòmetres. Mirar endavant positivament, buscar nous reptes, nous objectius, tornar al imaginari virtual vaja.

El Revell (Montseny)

Passejada exigent avui pel Parc del Montseny. Punt de sortida: Sant Celoni. Tant en J.C. Roca com jo volíem transitar per belles carreteres i magnífics paisatges, una mica farts de rutes farcides de cotxes. De Sant Celoni hem fet via cap a Riells-Viabrea virant per la GI-552 per dirigir-nos a Arbúcies i afrontar la pujada cronometrada del dia: El coll de Revell. 13 kilòmetres no gaire durs si els fas tranquil però esgotadors si et vols exigir. Aprofitant que en el tram inicial les rampes no sobrepassen el 3%, he sortit fort per deixar el presi, en Roca, una mica enrere i així no perdre’l de vista tant aviat, cosa que no ha tardat gaire estona a ocórrer. Després m’ha avançat una bestia amb bicicleta a 25 km/h. No se que deuen esmorzar aquets paios però ha estat una experiència colpidora. Quan he arribat a dalt, a on un bar-restaurant presideix una amplia esplanada, en Roca ja havia demanat el esmorzar. Ha arribat uns sis minuts abans que jo. Poc després hem seguit ascendint fins el coll que precedeix Santa Fe del Montseny passant per Sant Marçal. Aquí les rampes s’han posat més dures i les cames també. La baixada ha estat espectacular, deliciosa. En acabar-la, entrant a Sant Celoni, hem hagut d’apressar-nos cap a l’estació, el tren cap a Barcelona estava a punt de partir.

Segona Pasqua

Cap de setmana llarg amb molta activitat física. Podríem dir-ne físico-turística, o esporturisme, o senzillament passar-ho bé al aire lliure, pujant i baixant muntanyes amb la família, gaudint del paisatge, i com no, també, rodant en bici sota els primers calors estiuencs, ara que el fred ja és història.

Pujada al Matagalls divendres. Sortida amb el C.C.Navas fins al Santuari Ecològic de Gallifa dissabte, 95 km. Pujada a la Mola (Sant Llorenç de Munt), diumenge. Descans i relax dilluns.

El Farell

Ja tocava tornar a les sortides de club. Amb en J.C. Roca (C.C.Navas) hem sortit cap a Caldes de Montbui amb la idea de pujar a El Farell i cronometrar l’ascensió. Una idea de club per tal de picar-nos una mica entre nosaltres i comprovar estats de forma respecte a altres ascensions al mateix coll. Pel que fa a mi, poques referències tenia de El Farell doncs era la primera vegada que hi pujava. L’ascensió comença en el pont que creua la riera de Caldes, passat un càmping, i conclou al inici de la urbanització on un petit bar espera atent als assedegats ciclistes. Son vuit quilòmetres al 5’8 % de promig amb dos kilòmetres finals de rampes que rasquen el 7 i el 8 %. No he seguit a en Roca, he pujat al meu ritme perdent més de set minuts. De tornada hem parat a Cerdanyola i hem agafat el tren. El meu company de sortida no estava massa fi, tenia pèssimes sensacions, diu que no s’ha recuperat encara de la Terra de Remences. Total : uns 75 km. Pas mal!

Terra de Remences

Per la capacitat organitzativa, l’entorn paisatgístic i humà, l’amabilitat i disposició de tots els col•laboradors i voluntaris; ja paga la pena participar en aquesta meravellosa marxa cicloturista anomenada Terra de Remences. No ho dic només jo, que soc un passerell de les marxes. Ho diu tothom. I és cert. Una altra cosa són les sensacions que m’han quedat després de participar-hi, concretament en la marxa curta (95 km). Frustració seria la paraula que les definiria millor. Si be era conscient de les meves intrínseques limitacions i no aspirava a una gran marca, si creia poder batre sobradament el temps de l’any passat. I no ha estat així. De fet la marca ha estat bastant similar. Però els 4 minuts de més em fan molt de mal. Fins arribar a Olot, baixant de Coll de Canes, pensava que anava força be. Però el tram final, els darrers 8 o 6 kms amb el vent de cara han estat un infern inacabable, una tortura. M’avançava tot Deu i no aconseguia enganxar-me a ningú. Ara tinc l’ego ferit., tocat de mort. He de reflexionar. Analitzar algunes coses i treure’n conclusions.

Perfil Terra de Remences Curta

Terra de Remences (a deux Jour)

Demà passat participo per segona vegada a la Terra de Remences . L’objectiu es millorar la discreta marca de l’any passat. Si be fa un mes escàs ho veia fàcil d’aconseguir, en aquests moments no ho tinc tant clar. Serà degut a la astènia primaveral, al esgotament mental provocat per una activitat laboral desagradable, a les desavinences conjugals, o qui sap a que, però necessito tranquil•litat, una cosa que enyoro molt i que em costa Deu i ajuda de trobar. N’ obstant hi aniré. M’han deixat una habitació gran dins una antiga casa al mateix poble de Sant Esteve d’en Bas . Dissabte ja hi seré. Avia’m si el contacte amb la natura, l’energia que desprèn aquesta comarca de la Garrotxa se’m posen be i diumenge estic com una moto. Clar que si el Barça guanya a Sevilla dissabte sóc capaç de guanyar i tot, ja, ja.

Per Maig cada dia un raig

En aquesta època de l’any cada cap de setmana hi ha alguna marxa que altra per disputar. Si no hi participes, i els teus companys de club si, has d’improvisar la sortida de cap de setmana. A més, tot fa més mandra quan has de fer-ho tot sol. Per motius que no venen al cas havia de passar el cap de setmana a Castellterçol. Una contrada idònia per rodar en bici: boniques carreteres, no massa transitades, paisatges de postal, tot molt bucòlic, ajudat per la manca de sol i de l’olor a terra mullada, conseqüència de la pluja de la nit anterior. M’acollonia el temps, la meteorologia. Havia plogut i el cel amenaçava amb més pluja. No era prudent anar-se’n gaire lluny i trobar-se amb un bon xàfec al damunt. Així doncs decideixo fer un bucle curtet d’uns 50 kilòmetres i pico per carreteres que encara desconeixia i que volia incloure dins les rutes de Vallès Oriental, concretament de la zona del Moianès. Tenint Castellterçol de punt de partida i arribada he fet: Sant Quirze Safaja, Sant Martí de Centelles, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, Tona, Collsuspina, Moià i Castellterçol. El primer tram, fins Centelles, és preciós. Després, entrar a Tona resulta molt confús. Mal informat per un transeünt , m’he trobat encallat en una area de naus industrials sense cap més altra sortida que fer un tram d’autovia de 500 metres. Si el país ja esta fatalment senyalitzat per a cotxes i vehicles motoritzats, anant en bici pots arribar a trobar-te en un cul de sac. De repent et diuen que d’aquí en endavant no pots passar però no hi ha cap més altra senyalització que et doni una altra via a seguir si no és entrar en una zona industrial on les sortides estan vallades i son d’us particular. Hi ha coses que sembla no milloraran mai o com a mínim fins que la demència dels nostres administradors públics sigui eradicada. Els cicloturistes ho tenim fotut. Massa ecologisme de salo per als llobatons de la burgesia progressista i massa poc sentit comú. I prou. Arribat a Tona comença l’ascensió a La Pullosa. Son uns set kilòmetres no gaire exigents. Potser el tram més dur sigui al inici, sortint de Tona. Coronada La Pullosa creuem l’altiplà de Collsuspina. Passem Moià i final a Castellterçol. Cuita cap a casa que sembla que vol ploure.

Navarcles

Una de les sortides estrella del Club ciclista Navas és la de Navarcles. Un recorregut pel bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac.
Sortíem de l’avinguda Meridiana per la n-150 cap a Polinyà a les vuit del matí. L’aire era fresc i el Sol no eixia. N’obstant, les previsions meteorològiques eren optimistes i no em podia acovardir tot just començada una dura i llarga jornada ciclista. El tram fins a Sant Llorenç de Savall, passant per Sentmenat i Castellar del Vallès, seguint la B-142, ja l’havíem fet aquest any, però aquesta vegada hem seguit dret cap el Coll de Lligabosses. En aquestes rampes hem coincidit amb alguns ciclistes; un d’ells – de l’Esport Ciclista Sant Andreu – ens ha acompanyat fins al desviament de Granera, ja passat el Lligabosses. A partir d’aquí fins a Monistrol de Calders és pràcticament tot baixada. Es el moment de relaxar-se després d’un primer terç de ruta molt exigent. Poc dura el descans, doncs tot seguit torna a enlairar-se la carretera durant tres quilòmetres amb rampes del 6 i 7 per cent, fins conquerir la vila de Calders.
En una sortida d’aquest nivell es convenient portar un vehicle de suport, tant per possibles “pajaras”, com per abastir-nos de qualsevol necessitat puntual. Navarcles era el punt de trobada amb la família, que, mentre ens cobria de possibles contratemps, feia una mica el turista per un parc natural que malauradament ha estat socarrimat per tots costats massa sovint. Així doncs, després d’un agraït descens des de Calders, parem a Navarcles. Un cop esmorzats partim cap a Talamanca. Comença la segona part de la sortida tant o més dura que la primera. Ascensió fins a Talamanca on un petit tram de descans ens condueix a les primeres rampes del Coll d’Estenalles. El “High Category” de la jornada. El cel estava força obert i el Sol pegava de valent. Començava a sobrar roba i a aparèixer els primers símptomes de feblesa. Arribem a dalt i en Roca, l’ànima del nostre club, empren un ràpid descens. La darrera vegada que havíem baixat per aquesta carretera ell ho va fer amb una roda punxada i sota un fort xàfec. Devia tenir ganes de deslliurar-se del mal tràngol que passà aquell dia. M’esperà a Matadepera dos minuts i vàrem continuar plegats.
En el ciclisme professional, el full de ruta sol ser imprescindible en tot tipus de carrera, es evident. Has de conèixer la llargària, el perfil, el tipus de carretera, etc. Jo tenia al cap que després de les Estenalles quedava un llarg però plaent camí de roses fins a Barcelona. No recordava l’escull final que em tenia reservat el club en aquesta forta sortida: el forat del vent. Crec que el fet de no tenir aquesta ascensió final memoritzada motivà que la assimiles molt malament. Tirava per inèrcia sense cap mena de força, una agonia que ha durat set quilòmetres fins que feta la cota hem encarat l’alliberador descens que ens portaria al final d’etapa: la Ronda de Dalt. A partir d’aquí xino-xano cap a casa a curar les ferides d’uns bons 150 quilòmetres.

On anem avui?

Fa uns dies que cos i ànima em demanen pau i tranquil•litat. Dies massa atrafegats i de pensaments remugants. El desgraciat accident, qui sap si homicidi, de la setmana passada a Mont-roig del Camp m‘havia deixat tocat i no m’animava a sortir en bici. Però diumenge, qui sap si esperonat per la gran exhibició del Barça enfront de l’etern rival, necessitava airejar-me i gaudir d’un dia solejat. Vaig planificar una ruta no molt llarga però exigent. Un total de 80 km. Que treien els 14 obligatoris d’entrada i sortida de la ciutat quedaven 66 de bona carretera: Arrabassada, Sant Cugat, Rubí,Terrassa, pujada a Can Amat per la carretera de Vilafranca del Penedès, Castellbisbal (per la B-151), Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Vallvidrera, Arrabassada i Barcelona. Passat Terrassa he pogut rodar acompanyat d’altres ciclistes i comentar una mica la jugada amb algun d’ells, fent més agradable l’esforç.

Bicircuit al Circuit de Catalunya

Video de la Federació Catalana de Ciclisme- Informació a: www.circuitcat.com, www.servicaixa.cat, www.ciclisme.cat

Final de la Volta a Catalunya

Els residents a Barcelona hem pogut gaudir aquest cap de setmana de dos finals d’etapa de la Volta ciclista a Catalunya. El primer a la màgica muntanya de Montjuic i el segon al Circuit de Montmeló. El ressò mediàtic de la Volta ha estat absolutament nul. Els que veiem per televisió les retransmissions de carreres del circuit internacional amb carreteres i carrers plens de gent esperant pacients i festius el pas dels professionals del ciclisme, quedem una mica compungits per l’escàs interès que sembla despertar aquest esport entre la població, massa atuïda pels missatges institucionals i poc receptiva a esdeveniments molt poc promocionats. Podríem escriure molt sobre aquest tema, desxifrar culpables i muntar teories poc versemblants. Però no en tinc ganes.

Gran triomf de Joaquim Rodríguez, per fi alliberat de rol de gregari, i magnífic segon lloc amb victòria d’etapa de Xavier Tondo. Discreta actuació d’altres vedettes amb les cames encara massa toves i la ment posada en altres fites.

Joaquim Rodriguez (Katusha) rebent les primeres felicitacions

l'escenari

Les llambordes d’ Hostalric

Diuen que Hostalric era pas obligatori en la ruta nord –sud i l’únic pas entre Girona i Barcelona. Nosaltres fèiem la ruta inversa i no pensàvem arribar a Girona sinó fer una visita al Castell, rodant poble amunt sobre llambordes com si d’un final de clàssica flandesa es tractes. De tornada hem parat a Calella de la costa per agafar el tren, no pas per cansament (88kms), sinó per arribar amb prou temps a Barcelona per veure el final d’etapa de la Volta a Catalunya a la muntanya de Montjuic. Malauradament no recordava al país on vivim i hem hagut de estar aturats més de dues hores a Arenys de Mar per problemes de catenàries. Arribat a casa he sortit a corre cuita cap a Montjuic muntat a la bici sense ni tant sols haver dinat. I… ja fa temps que ho dic: si vas a fer fotos vas a fer fotos, si vas en bici vas en bici, però les dues coses a la vegada no funcionen mai bé

El nostre agraïment als habitants d’ Hostalric per la seva col•laboració en aquest reportatge . A la foto dos dels reporters gràfics que han col•laborat desinteressadament amb nosaltres.

J.C. Roca (Club Ciclista Navas)

Terres de Vi i Cava

Primer objectiu de l’any assolit: acabar-la. Era la meva primera participació en la Marxa cicloturista Terres de Vi i Cava, prova inclosa en el circuit de llarga distancia de la Federació Catalana de Ciclisme. Un pèl massa aviat pel meu estat de forma o rodatge, tenint en compte l’alt nivell que s’estila últimament en aquests tipus de marxes. Per precaució vaig optar pel trajecte curt conscient que em costaria molt entrar en el tall de la ruta llarga. Molt prompte m’he adonat que no anava errat. Tot i intentar sortir dins el primer terç del pilot m’he vist situat en una línia finíssima de corredors des de on divisava el cap de cursa a uns 500 metres per davant. Als 20 kilòmetres els Mossos ja m’avisaven que circulava fora del mecenatge de la Marxa, dit d’altra manera: del control de l’organització. Malauradament un accident lleu ha fet aturar l’operatiu d’ambulància i cotxe escombra. Les anades i vingudes d’ambulàncies que he anat veient fan pensar en més d’un accident, esperem que sense cap gravetat. Els controls en els creuaments i els avisos de transit obert en sentit contrari ajudaven a rodar sense problemes exceptuant els físics, es clar.
En la primera ascensió, l’Alt de Font Rubi, he pogut rodar sense perdre de vista el fil conductor de corredors que em precedia. En les Ventoses he patit més, ja no divisava ningú davant i hi havia qui s’acostava per darrera. L’avituallament m’ha alleugerat el calvari i m’ha regenerat els ànims. El desviament, la drecera per enllaçar amb la ruta llarga era allà mateix. Si una cosa te de bo l’opció de la ruta curta és poder veure in situs aquestes besties de l’amateurisme absolut avançar-te com motos. Dotzenes de ciclistes m’han ensenyat el dorsal en els darrers kilòmetres. Un grupet molt amable m’ha motivat a crits a seguir-los però no he durat més de mil metres. N’ obstant em feia il•lusió arribar acompanyat a meta, i quan he ensumat la roda adient allà m’hi he enganxat fins que per fi hem entrat a Vilafranca i finalment a meta.

Com a casa

La primera sortida primaveral de club ens ha conduit fins a Sant Quirze de Safaja, poble petit i acollidor del Vallès oriental; comarca molt vinculada darrerament a la meva família doncs hi ha anat a viure mon pare (Castellterçol) i mon germà i senyora (Castellcir).
Acollonit pels freds de les darreres setmanes anava força abrigat, hora i mitja després de sortir ja em sobrava el Gore-Tex i el culot llarg. La ruta ha estat; Palau de Plegamans, Caldes, Sant Feliu de Codines, Sant Miquel del Fai i Sant Quirze Safaja, parant a esmorzar a la Fonda Safaja on tantes vegades he gaudit de esplèndids dinars. Recordo uns cigrons magnífics i unes carxofes arrebossades exquisides, a part d’un gran assortit de carns i, quan es temporada, de bolets. Aquí en Roca i jo ens hem separat. Jo tenia una trobada familiar a Castellcir i abans havia de fer unes gestions a Moià, En Roca ha hagut de tornar solet cap a Sant Andreu.
70 kilòmetres, pas mal! tenint en compte el que m’esperava l’endemà.

Gran Premi Vila del Papiol 2010

Reportage fotogràfic del Gran Premi Vila del Papiol disputat diumenge 14 de març de 2010

Un munt de neu!!

Sota un fred que invitava a quedar-se a casa ben calentet, he iniciat la ja clàssica sortida de dissabte amb el Club Ciclista Navas. El Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac era el punt més septentrional del dia amb el Coll d’Obac com epicentre.
Hem trobat trams de carretera amb clapes de gel i neu abundant als costats assenyalant-nos bucòlicament el camí, tot molt bonic fins al descens del coll on l’aire gèlid minvava de sensibilitat mans i peus enterbolint la suposada bellesa de l’entorn. L’adversitat atmosfèrica ha suggerit un canvi de ruta. Fet el Coll d’Obac hem baixat a Rellinars direcció Castellbell i el Vilar on hem parat a esmorzar. Després Terrassa, Rubí, Vallvidrera, Tibidabo i Barcelona. 107 quilòmetres , molts d’ells en pujada que les cames han notat massa deixant-me ben cascat. Cal treballar dur per estar a un mínim nivell exigible en les Marxes que properament decideixi participar. Segueixo pensant que hauria d’estar en un millor nivell. De moment tranquil•litat i bons aliments.

El meu company de fatiga J.C. Roca també camina baix de moral. L’excés de pes el fa patir veritablement. No se quin tipus de regim segueix i si n’és l’adequat. Potser es falta de voluntat. Només ell sap la resposta. Tanmateix amb la voluntat necessària es busquen solucions tot i que poden ser difícils de trobar i no fàcils d’executar. I si ell se sent així i diu que el seu principal patiment són les pujades doncs el pes es decisiu en aquesta faceta, com m’hauria de sentir jo que pesant quasi la meitat que ell no el puc deixar mai de roda i quan ell es posa a tirar perdo roda ràpidament. Quin parell de frikis estem fets. Ànims Juan K.

Marato de Barcelona 2010 - Km 22

Reportatge fotogràfic de la Marató de Barcelona 07.03.2010

Ermita de Sant Martí de Riells

Amb un nou company de sortida, en Maikel, de Palau de Plegamans, hem realitzat la sortida de club més llarga del que portem de temporada, 135 quilòmetres. El cim del dia era L’Ermita de Sant Martí de Riells. Austera i de petites dimensions, s'ha batejat popularment amb el nom d'abadia gràcies a mossèn Pere Ribot, que la va regentar durant anys, des que hi va arribar el 1941 fins a la seva mort el 1997. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, la mare Teresa de Calcuta, Carles Riba, Marià Manent, Salvador Espriu, Pau Casals o l'abat Escarré de Montserrat són alguns dels personatges il•lustres que van visitar l’indret. Precisament l'abat Escarré, bon amic i col•laborador de mossèn Ribot, va ser qui s'adreçava al mossèn com a "abat dels abats", per això l'ermita s'anomenà abadia. L'església data del segle XI i en destaca, a banda de la senzillesa, el portal amb l'arquivolta i els capitells, decorats amb motius florals.
La companyia d’un jove ciclista de trenta anys m’ha fet anar rascant massa els meus límits molt aviat. A partir de Sant Celoni m’he anat despenjant d’en Maikel i d’en Roca. A Breda hem parat a esmorzar. He pujat a l’Ermita regulant molt el ritme, havia de fer el camí de tornada i hem trobava bastant cascat. Els meus companys de viatge anaven més forts i m’han avantatjat molt en la pujada. De tornada també he anat perdent pistonada, però generosos ells, m’esperaven en oportunes cruïlles, així fins a Martorelles on l’amic Maikel s’ha desviat cap a Palau. Molt esgotats en Roca i jo hem fet via cap a casa.

Coll d'Estenalles

Aquest dissabte sortida de club. Acompanyat de’n J.C. Roca (C.C.Navas) he sortit ben prompte cap a Matadepera. El coll d'Estenalles era la fita del dia. Tot discorria bé, incloent-hi una temperatura bastant primaveral, quan un lleuger plugim ens ha seguit fins a l’aturada a esmorzar tocant a Matadepera. A partir d’aquí una bonica ascensió fins al coll. El temps empitjorava. La pluja, més intensa, aguditzava la sensació de fred. El descens ha estat força perillós: més encara per a J.R. que duia la roda de darrera punxada. En arribar a Terrassa inflem la roda. Pocs metres després la roda de davant de la Pinarello de’n Roca punxa. Insòlit!!. Vençuts per l’adversitat climatològica i cabalística hem pres el tren cap a la big city.

Circuit de Montmeló

Acompanyat del Master J.C. Roca (CC Navas), vaig assistir dissabte passat al I Gran Premi Vila de Parets, celebrat al Circuit de Catalunya. Malauradament per al meu company i afortunadament per a mi no vàrem arribar a temps d’inscriure’ns. Veient l’alt nivell que hi havia vaig donar com a bo no participar juntament amb aquelles bèsties del pedal que m’envoltaven. No obstant m’envaí un xic de pena de no poder rodar en un escenari tant impressionant. El resultat final no fou positiu. Matinar molt, dormir poc i poquets quilòmetres fets. La preparació per a futures fites s’ha vist estroncada pel mal temps que patim aquest mes de febrer.

Mon Dieu com córren !!

Bon humor davant l'adversitat

Collons quin fred!!!

Sortida frustrada la d’aquest dissabte. La idea inicial ens duia a l’Alt de la Conreria, Parpers, Bordoi, Alt de Samalús i tornar per Cardedeu, La Roca i Santa Coloma de Gramanet. Però arribant a Sant Fost el dolor de mans motivat per l’intens fred que feia era insuportable. Els dits del peus començaven un procés similar. Hem parat a un Bar que hi ha tot just al començament de la pujada a la Conreria. Al treure’m els guants, ja dins l’escalfor del Bar, el dolor s’ha fet molt més agut. A base de fregues (gràcies Juan Carlos), draps i aigua calent les meves mans s’han recuperat . Uns cafès i un entrepà més tard volíem fer l’ascensió a la Conreria i tornar per Badalona, però quatre floquets de neu ens han acabat d’acollonir i hem fet via cap a l’estació de tren de Mollet. Fi de l’excursió. Començo a pensar que tinc un greu problema amb les baixes temperatures. De moment guants nous i quelcom per les sabates.

Gran Premi Vila de Parets

Ahir vaig rebre una invitació de AC Parets per assistir al 1er Gran Premi Vila de Parets que es disputa dissabte dia 20 de febrer a les 9 hores al Circuit de Montmeló. Hi haurà dues curses, una de 52 qms per cadets, fèmines i M60 i altra de 66 qms per les categories Elit, S23, Sèniors, M30, M40, M50, Júniors i Cicloturistes. Les inscripcions es faran el mateix dia de la cursa. Aquest any sembla ser que no es farà la tradicional Marxa Cicloturista Vila de Parets doncs serà substituïda per aquest Gran Premi que també du el nom de III Memorial Pere Pujol. L’escenari del Circuit de Catalunya no sembla el més adient pels cicloturistes nogensmenys barrejats amb tanta “prima donna”. Queden dies per pensar-ho.