Navarcles

Una de les sortides estrella del Club ciclista Navas és la de Navarcles. Un recorregut pel bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac.
Sortíem de l’avinguda Meridiana per la n-150 cap a Polinyà a les vuit del matí. L’aire era fresc i el Sol no eixia. N’obstant, les previsions meteorològiques eren optimistes i no em podia acovardir tot just començada una dura i llarga jornada ciclista. El tram fins a Sant Llorenç de Savall, passant per Sentmenat i Castellar del Vallès, seguint la B-142, ja l’havíem fet aquest any, però aquesta vegada hem seguit dret cap el Coll de Lligabosses. En aquestes rampes hem coincidit amb alguns ciclistes; un d’ells – de l’Esport Ciclista Sant Andreu – ens ha acompanyat fins al desviament de Granera, ja passat el Lligabosses. A partir d’aquí fins a Monistrol de Calders és pràcticament tot baixada. Es el moment de relaxar-se després d’un primer terç de ruta molt exigent. Poc dura el descans, doncs tot seguit torna a enlairar-se la carretera durant tres quilòmetres amb rampes del 6 i 7 per cent, fins conquerir la vila de Calders.
En una sortida d’aquest nivell es convenient portar un vehicle de suport, tant per possibles “pajaras”, com per abastir-nos de qualsevol necessitat puntual. Navarcles era el punt de trobada amb la família, que, mentre ens cobria de possibles contratemps, feia una mica el turista per un parc natural que malauradament ha estat socarrimat per tots costats massa sovint. Així doncs, després d’un agraït descens des de Calders, parem a Navarcles. Un cop esmorzats partim cap a Talamanca. Comença la segona part de la sortida tant o més dura que la primera. Ascensió fins a Talamanca on un petit tram de descans ens condueix a les primeres rampes del Coll d’Estenalles. El “High Category” de la jornada. El cel estava força obert i el Sol pegava de valent. Començava a sobrar roba i a aparèixer els primers símptomes de feblesa. Arribem a dalt i en Roca, l’ànima del nostre club, empren un ràpid descens. La darrera vegada que havíem baixat per aquesta carretera ell ho va fer amb una roda punxada i sota un fort xàfec. Devia tenir ganes de deslliurar-se del mal tràngol que passà aquell dia. M’esperà a Matadepera dos minuts i vàrem continuar plegats.
En el ciclisme professional, el full de ruta sol ser imprescindible en tot tipus de carrera, es evident. Has de conèixer la llargària, el perfil, el tipus de carretera, etc. Jo tenia al cap que després de les Estenalles quedava un llarg però plaent camí de roses fins a Barcelona. No recordava l’escull final que em tenia reservat el club en aquesta forta sortida: el forat del vent. Crec que el fet de no tenir aquesta ascensió final memoritzada motivà que la assimiles molt malament. Tirava per inèrcia sense cap mena de força, una agonia que ha durat set quilòmetres fins que feta la cota hem encarat l’alliberador descens que ens portaria al final d’etapa: la Ronda de Dalt. A partir d’aquí xino-xano cap a casa a curar les ferides d’uns bons 150 quilòmetres.