Treball de base

Aquests darrers dies ullant diversos blocs me’n adono que molta gent esta fent treball de base. Parlen de descans actiu, treballs de compensació, treballs de potència…Sembla imprescindible el gimnàs i la natació. Els calendaris d’entrenament que inclouen alguns experts són plens d’activitats diàries que semblen pensats per a semi- professionals o be per a gent al atur que disposa de molta estona de lleure. NO trobo gaires programes o consells per persones d’edat, diguem-ne, avançada. Dubto que l’exigència del tipus d’entrenament haguí de ser per igual en una persona de 25 anys que per una menys jove de 50. Jo de moment intento reforçar les cames a base de rodet (sessions curtes però intenses), una mica de footing durant la setmana combinat amb el anar i tornar de la feina amb la bici i no deixar les sortides de cap de setmana per curtes que siguin.


S’accepten consells.

Mont Caro

                                              

El Mont Caro (1.447 m.) és un cim dels ports de Beseit al extrem sud del massís. Situat dins el Parc Natural dels Ports al municipi de Roquetes (Baix Ebre) n’és el punt més alt.

Pels ciclaires de la zona ve a ser el Tourmalet de la comarca. Vint quilòmetres de pujada constant amb desnivells que arriben al 15 per cent. Només una carretera (pista asfaltada) que neix pràcticament a nivell de mar hi arriba.

L’onze de setembre d’enguany vaig decidir acceptar el repte de pujar-hi. Punt de inici L’Ampolla, poblet costaner situat a la vessant nord del riu Ebre a uns 25 km de Tortosa. Així doncs de bon matí m’encamino cap a L’Aldea per la N-340. Bona vorera per rodar tranquil tot i que cal estar alerta amb les rebufades dels camions de gran tonatge. Arribat a L’Aldea cal girar a la dreta vers Tortosa (C-42). Entrant a la capital del Montsià cal no despistar-se i trobar el desviament cap a Roquetes. Sortint d’aquesta petita vila per la carretera de Reguers et trobes cinc quilòmetres criminals, amb un desnivell del 2-3% plagat de sots i reguerots. No se a qui correspon asfaltar això com Déu mana però xoca una mica tant xalet de nou ric travessat per aquest camí de merda. Passat aquest accidentat tràngol retrobem una traçat força bo on la duresa de la pujada i la manca d’oliveres dels contorns t’assenyala que vas directe cap al cim, sense treva. La solana que encara cau per aquestes contrades a les acaballes de l’estiu és un fort handicap. L’aigua, sempre important, aquí es fa imprescindible. Afortunadament la font que hi ha a peu de carretera just abans d’arribar al monument a la Cabra rajava amb força. La meva closca ho va agrair. Vaig llançar-m’hi de cap per afrontar les giragonses següents una mica més fresquet. D’aquí fins a l’urbanització del Mascar, tot i la duresa de les rampes fou ràpida. L’opció d’arribar fins a l’antena (el cim) la vaig desestimar: allà dalt no hi ha xiringuito per degustar una cervesa amb tranquil•litat i l’asfalt fa basarda.

Amb les forces renovades vaig iniciar un descens molt plaent. Recordo fa molts anys el patiment i les constants frenades degut al mal estat de la carretera, res a veure amb l’estat actual. Quedaven encara aquells infernals cinc quilòmetres que baixats a 40 km/h convertiren el meu cos en una coctelera. Roquetes, Tortosa, l’Aldea, fins a L’Ampolla vent i calor. 90 km. 100 fins a la porta de casa.

Avui no tocava

Com aquell que no vol la cosa avui he decidit pujar al Turó de l’Home, en bici naturalment. Volia un dia en família per tant he carregat la dona i la filla dins el cotxe i la Specialized damunt, a la vaca; i cap a Sant Celoni. La idea era que elles gaudissin d’un preciós dia de tardor pel Parc del Montseny mentre jo fruïa d’una bona, curta però intensa ruta. Tot ha anat més o menys d’acord amb el guió fins al darrer trencall cap al cim, allà on la carretera esdevé in infern. Vent de costat de cara i un asfalt espantós per bicis de roda fina. Rampes del 10, 15, 17 , 24 (¿) per cent (segons marcà el meu inseparable Sigma). A força de collons més que d’altra cosa he aconseguit “fer cim”. La baixada, agònica per a una esquena i uns braços que no paraven de sacsejar-se durant aquest tram, ha millorat després fins arribar a extasiar-me. Avui no tocava, no era el dia, més que entrenar m’he destrossat. Hi tornaré però amb bici de muntanya, massa sotracs per aquest cos tant atrotinat.

Estàs sonat!!

Amics, familiars, coneguts i saludats sovint m’ho diuen això de: estàs sonat!!. Segueixen amb coses com: quants kilòmetres dius que t'has fet aquest cap de setmana? Tu ets boig? que vols anar a córrer el Tour? a la teva edat més valdria que et cuidessis més que ja no ets un xaval! quina necessitat tens de...? Tota aquesta barrinada pot arribar a fotre molt. Explical's-hi que el que et motiva a seguir és precisament la superació, els reptes, les fites, que sense patiment no trobes recompensa. Doncs quan el patiment és per assolir quelcom que t'agrada no és una tortura, és un camí cap un xic de felicitat.

Ens hi deixem la pell! We give everything!!

Amb aquest lema de fons a on a la versió catalana hi podríem afegir - a la carretera , que tant literal es pels practicants d’aquest arriscat esport, començava la XV Pedalada Ecològica Barcelona-Sitges, precisament amb una proclama referent a la inseguretat física dels ciclo-afeccionats que rodem per aquestes carreteres del dimoni. L’administració, com sempre, fa el discurset de torn i para de comptar. És com aquell catòlic practicant missaire de diumenge que durant la setmana se’n va de putes. L’únic que podem fer es parar compte i resar perquè cap brètol amb instint assassí ens assalti pel camí.