Lo puto Rat Penat

A un llogaret com aquest, ho si va molt entrenat o s’hi va enredat. M’hi vaig trobar encara no se com i vaig pensar “be som-hi”. Collons noi!! En els  primers dos kilòmetres anava fort però ben prompte em van començar a petar les cames. En les rampes superiors als 20% vaig posar peu a terra, no era qüestió d’anar fent ziga-zagues doncs venien cotxes ambdós sentits. En arribar al petit altiplà (uns 4’8 kms) vaig donar per acabat el coll tornant enrere vers la costa: Satisfet però picat. Hi tornaré

Pujada al Tourmalet 23.06.2010

L’accidentada ascensió al Col du Soulor em va fer plantejar la pujada al Col du Tourmalet en un dia més tranquil; l’endemà de l’etapa del Tour Pau-Col du Tourmalet, amb el suport logístic de la família i d’unes prediccions que anunciaven un dia més o menys solejat.
El Coll comença oficialment a Luz-Saint-Sauveur, però el camí ja ve de pujada de molt enrere pràcticament des de Argelès-Gazost amb un promig aproximat del 2-3 % que canvia radicalment al inici del port. En tres dies havia passat dues vegades per aquesta carretera, coneixent-la i sabent el que m’esperava m’ho vaig prendre amb calma i serenitat. Em sorprengué contemplar el rètol d’entrada a Barèges més aviat del previst. Els temors de feblesa s’esvaïen i els ànims s’enlairaven. Pocs quilòmetres més amunt s’acaba el bosc i comences a divisar fins a on has d’arribar. D’entrada acollona. Es la part més mítica de l’ascensió, aquella que has vist en desenes de fotos. Només feia unes hores havia baixat a peu tot aquell tram de carretera, amb l’excitació d’haguer viscut en directe una històrica etapa de Tour, però estudiant les rampes i buscant metres a on poder recuperar una mica les cames. Naturalment a l’hora de la veritat res és el mateix, tot sembla més llarg, més extens. Ahir la intensa boira tapava les distancies, avui la claredat les feia d’una visibilitat imponent. Mentre pedalava anava veient la ressaca del dia anterior exposada amb les pintades a l’asfalt i alguns tubets d’aliment energètic per les voreres. Vaig reconèixer l’ indret on havia estat feia poques hores fent fotos i gaudint dels professionals, de tot l’espectacle i de tota la festa que comporta el Tour. A partir d’aquí venia lo desconegut, 1,8 quilòmetres calculo faltarien – Ja està fet, pensava. Anava errat. No recordo gaire cosa del darrer quilòmetre: un esforç al màxim per no defallir del tot, una suplica per una empenta amb les cames a punt de rebentar, i una sensació de satisfacció brutal mentre recuperava l’alè. Objectiu assolit!.
Després de la tradicional sessió fotogràfica en aquest centre de peregrinatge del ciclisme recuperava energies en el encisador i fascinant llogaret que acull turistes i ciclistes d’arreu del món. La baixada prevista era per La Mongie, l’altra banda del coll, però la boira, o els núvols com en diuen allà, limitaven molt la visibilitat fins al punt de veure perillar la baixada en bici. Finalment per precaució decidí baixar per on havia pujat, terreny conegut, èxtasi total. Si la pujada és el flirteig, la baixada n’és l’orgasme.

Collada de Tosses

Cyclus, Déu protector dels ciclistes, es va recordar de mi no deixant-me participar a la tradicional marxa Ruta de les Tres Nacions. La edició d’enguany ha estat durissima a causa d’un mal temps poc habitual en aquesta època de l’any, que en forma de pluja, fred, neu i calamarsa ha provocat molts abandonaments . Curiosament, un dia abans, el destí m’havia dut a Puigcerdà aprofitant la sortida, ja clàssica, del C.C.Navas, Barcelona-Puigcerdà. Vaig gaudir d’un dia esplèndid. No vaig fer tot el trajecte sencer doncs no em seduïa fer tants kilòmetres per la carretera nacional i vaig optar per agafar el tren de les 6,20 cap a Vic, amb molta, molta son i no gaire confiat en les meves forces, molt minvades després d’una setmana malalt. La ruta era: Vic-Puigcerdà, creuant la famosa Collada de Tosses, antigament pas obligat per travessar el Cadí, fins que no fa pas molt de temps s’obrí el Túnel del Cadí. No recordava haver passat mai per aquests indrets. Ni recordava haver estat mai a Ribes de Freser, vila on hom considera que comença l’ascensió a la collada. Es cert que és llarga, molt llarga, 25 kilòmetres, però no gens exigents amb un promig del 3,2 per cent i amb poques rampes que sobrepassin el 5. La bellesa de la sortida es manifesta en la baixada cap a Puigcerdà, un cop culminat el coll. La Cerdanya apareix a mesura que baixes cap a la vall amb un esplendor brutal. Volia parar a immortalitzar l’escena amb un click de la meva camera digital però anava just de temps per agafar el tren cap Barcelona. No vaig poder assaborir Puigcerdà en absolut. Va ser arribar i córrer cap a l’estació, si perdíem el primer comboi hauríem d’esperar 3 hores per agafar el següent. El viatge de tornada fou lent que no llarg, tant lent com vuitanta anys enrere, diuen.

El Revell (Montseny)

Passejada exigent avui pel Parc del Montseny. Punt de sortida: Sant Celoni. Tant en J.C. Roca com jo volíem transitar per belles carreteres i magnífics paisatges, una mica farts de rutes farcides de cotxes. De Sant Celoni hem fet via cap a Riells-Viabrea virant per la GI-552 per dirigir-nos a Arbúcies i afrontar la pujada cronometrada del dia: El coll de Revell. 13 kilòmetres no gaire durs si els fas tranquil però esgotadors si et vols exigir. Aprofitant que en el tram inicial les rampes no sobrepassen el 3%, he sortit fort per deixar el presi, en Roca, una mica enrere i així no perdre’l de vista tant aviat, cosa que no ha tardat gaire estona a ocórrer. Després m’ha avançat una bestia amb bicicleta a 25 km/h. No se que deuen esmorzar aquets paios però ha estat una experiència colpidora. Quan he arribat a dalt, a on un bar-restaurant presideix una amplia esplanada, en Roca ja havia demanat el esmorzar. Ha arribat uns sis minuts abans que jo. Poc després hem seguit ascendint fins el coll que precedeix Santa Fe del Montseny passant per Sant Marçal. Aquí les rampes s’han posat més dures i les cames també. La baixada ha estat espectacular, deliciosa. En acabar-la, entrant a Sant Celoni, hem hagut d’apressar-nos cap a l’estació, el tren cap a Barcelona estava a punt de partir.

El Farell

Ja tocava tornar a les sortides de club. Amb en J.C. Roca (C.C.Navas) hem sortit cap a Caldes de Montbui amb la idea de pujar a El Farell i cronometrar l’ascensió. Una idea de club per tal de picar-nos una mica entre nosaltres i comprovar estats de forma respecte a altres ascensions al mateix coll. Pel que fa a mi, poques referències tenia de El Farell doncs era la primera vegada que hi pujava. L’ascensió comença en el pont que creua la riera de Caldes, passat un càmping, i conclou al inici de la urbanització on un petit bar espera atent als assedegats ciclistes. Son vuit quilòmetres al 5’8 % de promig amb dos kilòmetres finals de rampes que rasquen el 7 i el 8 %. No he seguit a en Roca, he pujat al meu ritme perdent més de set minuts. De tornada hem parat a Cerdanyola i hem agafat el tren. El meu company de sortida no estava massa fi, tenia pèssimes sensacions, diu que no s’ha recuperat encara de la Terra de Remences. Total : uns 75 km. Pas mal!

Per Maig cada dia un raig

En aquesta època de l’any cada cap de setmana hi ha alguna marxa que altra per disputar. Si no hi participes, i els teus companys de club si, has d’improvisar la sortida de cap de setmana. A més, tot fa més mandra quan has de fer-ho tot sol. Per motius que no venen al cas havia de passar el cap de setmana a Castellterçol. Una contrada idònia per rodar en bici: boniques carreteres, no massa transitades, paisatges de postal, tot molt bucòlic, ajudat per la manca de sol i de l’olor a terra mullada, conseqüència de la pluja de la nit anterior. M’acollonia el temps, la meteorologia. Havia plogut i el cel amenaçava amb més pluja. No era prudent anar-se’n gaire lluny i trobar-se amb un bon xàfec al damunt. Així doncs decideixo fer un bucle curtet d’uns 50 kilòmetres i pico per carreteres que encara desconeixia i que volia incloure dins les rutes de Vallès Oriental, concretament de la zona del Moianès. Tenint Castellterçol de punt de partida i arribada he fet: Sant Quirze Safaja, Sant Martí de Centelles, Centelles, Els Hostalets de Balenyà, Tona, Collsuspina, Moià i Castellterçol. El primer tram, fins Centelles, és preciós. Després, entrar a Tona resulta molt confús. Mal informat per un transeünt , m’he trobat encallat en una area de naus industrials sense cap més altra sortida que fer un tram d’autovia de 500 metres. Si el país ja esta fatalment senyalitzat per a cotxes i vehicles motoritzats, anant en bici pots arribar a trobar-te en un cul de sac. De repent et diuen que d’aquí en endavant no pots passar però no hi ha cap més altra senyalització que et doni una altra via a seguir si no és entrar en una zona industrial on les sortides estan vallades i son d’us particular. Hi ha coses que sembla no milloraran mai o com a mínim fins que la demència dels nostres administradors públics sigui eradicada. Els cicloturistes ho tenim fotut. Massa ecologisme de salo per als llobatons de la burgesia progressista i massa poc sentit comú. I prou. Arribat a Tona comença l’ascensió a La Pullosa. Son uns set kilòmetres no gaire exigents. Potser el tram més dur sigui al inici, sortint de Tona. Coronada La Pullosa creuem l’altiplà de Collsuspina. Passem Moià i final a Castellterçol. Cuita cap a casa que sembla que vol ploure.

Navarcles

Una de les sortides estrella del Club ciclista Navas és la de Navarcles. Un recorregut pel bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac.
Sortíem de l’avinguda Meridiana per la n-150 cap a Polinyà a les vuit del matí. L’aire era fresc i el Sol no eixia. N’obstant, les previsions meteorològiques eren optimistes i no em podia acovardir tot just començada una dura i llarga jornada ciclista. El tram fins a Sant Llorenç de Savall, passant per Sentmenat i Castellar del Vallès, seguint la B-142, ja l’havíem fet aquest any, però aquesta vegada hem seguit dret cap el Coll de Lligabosses. En aquestes rampes hem coincidit amb alguns ciclistes; un d’ells – de l’Esport Ciclista Sant Andreu – ens ha acompanyat fins al desviament de Granera, ja passat el Lligabosses. A partir d’aquí fins a Monistrol de Calders és pràcticament tot baixada. Es el moment de relaxar-se després d’un primer terç de ruta molt exigent. Poc dura el descans, doncs tot seguit torna a enlairar-se la carretera durant tres quilòmetres amb rampes del 6 i 7 per cent, fins conquerir la vila de Calders.
En una sortida d’aquest nivell es convenient portar un vehicle de suport, tant per possibles “pajaras”, com per abastir-nos de qualsevol necessitat puntual. Navarcles era el punt de trobada amb la família, que, mentre ens cobria de possibles contratemps, feia una mica el turista per un parc natural que malauradament ha estat socarrimat per tots costats massa sovint. Així doncs, després d’un agraït descens des de Calders, parem a Navarcles. Un cop esmorzats partim cap a Talamanca. Comença la segona part de la sortida tant o més dura que la primera. Ascensió fins a Talamanca on un petit tram de descans ens condueix a les primeres rampes del Coll d’Estenalles. El “High Category” de la jornada. El cel estava força obert i el Sol pegava de valent. Començava a sobrar roba i a aparèixer els primers símptomes de feblesa. Arribem a dalt i en Roca, l’ànima del nostre club, empren un ràpid descens. La darrera vegada que havíem baixat per aquesta carretera ell ho va fer amb una roda punxada i sota un fort xàfec. Devia tenir ganes de deslliurar-se del mal tràngol que passà aquell dia. M’esperà a Matadepera dos minuts i vàrem continuar plegats.
En el ciclisme professional, el full de ruta sol ser imprescindible en tot tipus de carrera, es evident. Has de conèixer la llargària, el perfil, el tipus de carretera, etc. Jo tenia al cap que després de les Estenalles quedava un llarg però plaent camí de roses fins a Barcelona. No recordava l’escull final que em tenia reservat el club en aquesta forta sortida: el forat del vent. Crec que el fet de no tenir aquesta ascensió final memoritzada motivà que la assimiles molt malament. Tirava per inèrcia sense cap mena de força, una agonia que ha durat set quilòmetres fins que feta la cota hem encarat l’alliberador descens que ens portaria al final d’etapa: la Ronda de Dalt. A partir d’aquí xino-xano cap a casa a curar les ferides d’uns bons 150 quilòmetres.

On anem avui?

Fa uns dies que cos i ànima em demanen pau i tranquil•litat. Dies massa atrafegats i de pensaments remugants. El desgraciat accident, qui sap si homicidi, de la setmana passada a Mont-roig del Camp m‘havia deixat tocat i no m’animava a sortir en bici. Però diumenge, qui sap si esperonat per la gran exhibició del Barça enfront de l’etern rival, necessitava airejar-me i gaudir d’un dia solejat. Vaig planificar una ruta no molt llarga però exigent. Un total de 80 km. Que treien els 14 obligatoris d’entrada i sortida de la ciutat quedaven 66 de bona carretera: Arrabassada, Sant Cugat, Rubí,Terrassa, pujada a Can Amat per la carretera de Vilafranca del Penedès, Castellbisbal (per la B-151), Molins de Rei, Santa Creu d’Olorda, Vallvidrera, Arrabassada i Barcelona. Passat Terrassa he pogut rodar acompanyat d’altres ciclistes i comentar una mica la jugada amb algun d’ells, fent més agradable l’esforç.

Les llambordes d’ Hostalric

Diuen que Hostalric era pas obligatori en la ruta nord –sud i l’únic pas entre Girona i Barcelona. Nosaltres fèiem la ruta inversa i no pensàvem arribar a Girona sinó fer una visita al Castell, rodant poble amunt sobre llambordes com si d’un final de clàssica flandesa es tractes. De tornada hem parat a Calella de la costa per agafar el tren, no pas per cansament (88kms), sinó per arribar amb prou temps a Barcelona per veure el final d’etapa de la Volta a Catalunya a la muntanya de Montjuic. Malauradament no recordava al país on vivim i hem hagut de estar aturats més de dues hores a Arenys de Mar per problemes de catenàries. Arribat a casa he sortit a corre cuita cap a Montjuic muntat a la bici sense ni tant sols haver dinat. I… ja fa temps que ho dic: si vas a fer fotos vas a fer fotos, si vas en bici vas en bici, però les dues coses a la vegada no funcionen mai bé

El nostre agraïment als habitants d’ Hostalric per la seva col•laboració en aquest reportatge . A la foto dos dels reporters gràfics que han col•laborat desinteressadament amb nosaltres.

J.C. Roca (Club Ciclista Navas)

Com a casa

La primera sortida primaveral de club ens ha conduit fins a Sant Quirze de Safaja, poble petit i acollidor del Vallès oriental; comarca molt vinculada darrerament a la meva família doncs hi ha anat a viure mon pare (Castellterçol) i mon germà i senyora (Castellcir).
Acollonit pels freds de les darreres setmanes anava força abrigat, hora i mitja després de sortir ja em sobrava el Gore-Tex i el culot llarg. La ruta ha estat; Palau de Plegamans, Caldes, Sant Feliu de Codines, Sant Miquel del Fai i Sant Quirze Safaja, parant a esmorzar a la Fonda Safaja on tantes vegades he gaudit de esplèndids dinars. Recordo uns cigrons magnífics i unes carxofes arrebossades exquisides, a part d’un gran assortit de carns i, quan es temporada, de bolets. Aquí en Roca i jo ens hem separat. Jo tenia una trobada familiar a Castellcir i abans havia de fer unes gestions a Moià, En Roca ha hagut de tornar solet cap a Sant Andreu.
70 kilòmetres, pas mal! tenint en compte el que m’esperava l’endemà.

Un munt de neu!!

Sota un fred que invitava a quedar-se a casa ben calentet, he iniciat la ja clàssica sortida de dissabte amb el Club Ciclista Navas. El Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l’Obac era el punt més septentrional del dia amb el Coll d’Obac com epicentre.
Hem trobat trams de carretera amb clapes de gel i neu abundant als costats assenyalant-nos bucòlicament el camí, tot molt bonic fins al descens del coll on l’aire gèlid minvava de sensibilitat mans i peus enterbolint la suposada bellesa de l’entorn. L’adversitat atmosfèrica ha suggerit un canvi de ruta. Fet el Coll d’Obac hem baixat a Rellinars direcció Castellbell i el Vilar on hem parat a esmorzar. Després Terrassa, Rubí, Vallvidrera, Tibidabo i Barcelona. 107 quilòmetres , molts d’ells en pujada que les cames han notat massa deixant-me ben cascat. Cal treballar dur per estar a un mínim nivell exigible en les Marxes que properament decideixi participar. Segueixo pensant que hauria d’estar en un millor nivell. De moment tranquil•litat i bons aliments.

El meu company de fatiga J.C. Roca també camina baix de moral. L’excés de pes el fa patir veritablement. No se quin tipus de regim segueix i si n’és l’adequat. Potser es falta de voluntat. Només ell sap la resposta. Tanmateix amb la voluntat necessària es busquen solucions tot i que poden ser difícils de trobar i no fàcils d’executar. I si ell se sent així i diu que el seu principal patiment són les pujades doncs el pes es decisiu en aquesta faceta, com m’hauria de sentir jo que pesant quasi la meitat que ell no el puc deixar mai de roda i quan ell es posa a tirar perdo roda ràpidament. Quin parell de frikis estem fets. Ànims Juan K.

Ermita de Sant Martí de Riells

Amb un nou company de sortida, en Maikel, de Palau de Plegamans, hem realitzat la sortida de club més llarga del que portem de temporada, 135 quilòmetres. El cim del dia era L’Ermita de Sant Martí de Riells. Austera i de petites dimensions, s'ha batejat popularment amb el nom d'abadia gràcies a mossèn Pere Ribot, que la va regentar durant anys, des que hi va arribar el 1941 fins a la seva mort el 1997. Pere Casaldàliga, Vicenç Ferrer, la mare Teresa de Calcuta, Carles Riba, Marià Manent, Salvador Espriu, Pau Casals o l'abat Escarré de Montserrat són alguns dels personatges il•lustres que van visitar l’indret. Precisament l'abat Escarré, bon amic i col•laborador de mossèn Ribot, va ser qui s'adreçava al mossèn com a "abat dels abats", per això l'ermita s'anomenà abadia. L'església data del segle XI i en destaca, a banda de la senzillesa, el portal amb l'arquivolta i els capitells, decorats amb motius florals.
La companyia d’un jove ciclista de trenta anys m’ha fet anar rascant massa els meus límits molt aviat. A partir de Sant Celoni m’he anat despenjant d’en Maikel i d’en Roca. A Breda hem parat a esmorzar. He pujat a l’Ermita regulant molt el ritme, havia de fer el camí de tornada i hem trobava bastant cascat. Els meus companys de viatge anaven més forts i m’han avantatjat molt en la pujada. De tornada també he anat perdent pistonada, però generosos ells, m’esperaven en oportunes cruïlles, així fins a Martorelles on l’amic Maikel s’ha desviat cap a Palau. Molt esgotats en Roca i jo hem fet via cap a casa.

Coll d'Estenalles

Aquest dissabte sortida de club. Acompanyat de’n J.C. Roca (C.C.Navas) he sortit ben prompte cap a Matadepera. El coll d'Estenalles era la fita del dia. Tot discorria bé, incloent-hi una temperatura bastant primaveral, quan un lleuger plugim ens ha seguit fins a l’aturada a esmorzar tocant a Matadepera. A partir d’aquí una bonica ascensió fins al coll. El temps empitjorava. La pluja, més intensa, aguditzava la sensació de fred. El descens ha estat força perillós: més encara per a J.R. que duia la roda de darrera punxada. En arribar a Terrassa inflem la roda. Pocs metres després la roda de davant de la Pinarello de’n Roca punxa. Insòlit!!. Vençuts per l’adversitat climatològica i cabalística hem pres el tren cap a la big city.

Seguir acumulant quilòmetres

Dissabte, vuit del matí, ben acompanyat de’n J.L. Roca del Club Ciclista Navas, sortim de Bcn. No fa gaire fred pel temps que corre. Montcada, Cerdanyola. Ripollet, Polinyà, Sentmenat, Castellar del Vallés i parada a Sant Llorenç de Savall. Bon esmorzar a El Caliu. Molt amables, ens han donat permís per a deixar les bicis dins el local. Es sabut que els barcelonins, per pròpia experiència, som molt desconfiats. Un cop d’ull a la magnífica brasa a on pebrots, carns i calçots s’anaven coent, i quasi penjo la bici i m’hi quedo a dinar. Però quedava un llarga que no dura tornada. Total 112 km. He notat una certa millora física respecte la darrera setmana.

Amb el Club Ciclista Navas

Aquest passat dissabte fou la primera sortida del Club Ciclista Navas. Aquesta colla matinen molt, a les 8:30 ja estàvem al punt de sortida. Al poc de rodar, tot i no fer gaire fred tenia les puntes dels dits de les mans glaçades. Passada la primera hora la temperatura ha pujat i els meus dits ho han agraït. La ruta ha estat cruïlla Montcada – collet de la Torreta (Granollers) – Alt de Samalús (amb parada al Bar Muç per esmorzar) – collet de Sant Esteve – coll de Sant Bartomeu (Órrius) – Santa Coloma.

Total uns 110 kilòmetres, una bona pallissa. Per la tarda estava fet pols. Però diumenge al matí ja frissava de ganes de tornar a rodar amb la “negra”. Ara només queda pregar perquè dissabte que ve no plogui.

Mont Caro

                                              

El Mont Caro (1.447 m.) és un cim dels ports de Beseit al extrem sud del massís. Situat dins el Parc Natural dels Ports al municipi de Roquetes (Baix Ebre) n’és el punt més alt.

Pels ciclaires de la zona ve a ser el Tourmalet de la comarca. Vint quilòmetres de pujada constant amb desnivells que arriben al 15 per cent. Només una carretera (pista asfaltada) que neix pràcticament a nivell de mar hi arriba.

L’onze de setembre d’enguany vaig decidir acceptar el repte de pujar-hi. Punt de inici L’Ampolla, poblet costaner situat a la vessant nord del riu Ebre a uns 25 km de Tortosa. Així doncs de bon matí m’encamino cap a L’Aldea per la N-340. Bona vorera per rodar tranquil tot i que cal estar alerta amb les rebufades dels camions de gran tonatge. Arribat a L’Aldea cal girar a la dreta vers Tortosa (C-42). Entrant a la capital del Montsià cal no despistar-se i trobar el desviament cap a Roquetes. Sortint d’aquesta petita vila per la carretera de Reguers et trobes cinc quilòmetres criminals, amb un desnivell del 2-3% plagat de sots i reguerots. No se a qui correspon asfaltar això com Déu mana però xoca una mica tant xalet de nou ric travessat per aquest camí de merda. Passat aquest accidentat tràngol retrobem una traçat força bo on la duresa de la pujada i la manca d’oliveres dels contorns t’assenyala que vas directe cap al cim, sense treva. La solana que encara cau per aquestes contrades a les acaballes de l’estiu és un fort handicap. L’aigua, sempre important, aquí es fa imprescindible. Afortunadament la font que hi ha a peu de carretera just abans d’arribar al monument a la Cabra rajava amb força. La meva closca ho va agrair. Vaig llançar-m’hi de cap per afrontar les giragonses següents una mica més fresquet. D’aquí fins a l’urbanització del Mascar, tot i la duresa de les rampes fou ràpida. L’opció d’arribar fins a l’antena (el cim) la vaig desestimar: allà dalt no hi ha xiringuito per degustar una cervesa amb tranquil•litat i l’asfalt fa basarda.

Amb les forces renovades vaig iniciar un descens molt plaent. Recordo fa molts anys el patiment i les constants frenades degut al mal estat de la carretera, res a veure amb l’estat actual. Quedaven encara aquells infernals cinc quilòmetres que baixats a 40 km/h convertiren el meu cos en una coctelera. Roquetes, Tortosa, l’Aldea, fins a L’Ampolla vent i calor. 90 km. 100 fins a la porta de casa.

Avui no tocava

Com aquell que no vol la cosa avui he decidit pujar al Turó de l’Home, en bici naturalment. Volia un dia en família per tant he carregat la dona i la filla dins el cotxe i la Specialized damunt, a la vaca; i cap a Sant Celoni. La idea era que elles gaudissin d’un preciós dia de tardor pel Parc del Montseny mentre jo fruïa d’una bona, curta però intensa ruta. Tot ha anat més o menys d’acord amb el guió fins al darrer trencall cap al cim, allà on la carretera esdevé in infern. Vent de costat de cara i un asfalt espantós per bicis de roda fina. Rampes del 10, 15, 17 , 24 (¿) per cent (segons marcà el meu inseparable Sigma). A força de collons més que d’altra cosa he aconseguit “fer cim”. La baixada, agònica per a una esquena i uns braços que no paraven de sacsejar-se durant aquest tram, ha millorat després fins arribar a extasiar-me. Avui no tocava, no era el dia, més que entrenar m’he destrossat. Hi tornaré però amb bici de muntanya, massa sotracs per aquest cos tant atrotinat.

Carretera de La Roca (1)

Comencem prenent des de Santa Coloma de Gramanet la carretera de la Roca del Vallés (BV-5001). La carretera és estreta i no hi ha pràcticament vorera. El trànsit de cotxes és notable però en general ja estan acostumats a veure rodar ciclistes sobretot en cap de setmana. Són uns 20 km per on travesses Montcada, Sant Fost de Capcentelles, Martorelles, Montornès i Vilanova del Vallés. Només entrar a La Roca es gira a la dreta cap a Órrius on comença la pujada del Coll de Sant Bartomeu (BV 5106) d’uns 4 km. A mesura que prens alçada la vista esdevé impressionant: la plana del Vallés amb el Montseny retallant el cel pel cantó nord fa adonar-te que el desnivell és notable. Una vegada passat el coll un descens accentuat et du fins Órrius. La carretera segueix deixant de banda varies urbanitzacions com Can Ribosa, Can Raimí, i Can Cabot. El descens acaba en el encreuament amb la C-1415c i la B-510. Prenem aquesta darrera cap a Dosrius. Entrant al poble passat el pont la carretera trenca cap a l’esquerra vers Llinars del Vallés. Es puja el Coll de Can Bordet més suau per aquesta vessant i en 6 km et plantes a Llinars. D’aquí per la C-251 fins a Cardedeu i sortint de la vila mil•lenària tombem a l’esquerra cap a La Roca per la BV-5001. Finalment queda el tram de tornada cap a Santa Coloma per la mateixa BV-5001. Tot plegat són uns 80 km.