Collada de Tosses

Cyclus, Déu protector dels ciclistes, es va recordar de mi no deixant-me participar a la tradicional marxa Ruta de les Tres Nacions. La edició d’enguany ha estat durissima a causa d’un mal temps poc habitual en aquesta època de l’any, que en forma de pluja, fred, neu i calamarsa ha provocat molts abandonaments . Curiosament, un dia abans, el destí m’havia dut a Puigcerdà aprofitant la sortida, ja clàssica, del C.C.Navas, Barcelona-Puigcerdà. Vaig gaudir d’un dia esplèndid. No vaig fer tot el trajecte sencer doncs no em seduïa fer tants kilòmetres per la carretera nacional i vaig optar per agafar el tren de les 6,20 cap a Vic, amb molta, molta son i no gaire confiat en les meves forces, molt minvades després d’una setmana malalt. La ruta era: Vic-Puigcerdà, creuant la famosa Collada de Tosses, antigament pas obligat per travessar el Cadí, fins que no fa pas molt de temps s’obrí el Túnel del Cadí. No recordava haver passat mai per aquests indrets. Ni recordava haver estat mai a Ribes de Freser, vila on hom considera que comença l’ascensió a la collada. Es cert que és llarga, molt llarga, 25 kilòmetres, però no gens exigents amb un promig del 3,2 per cent i amb poques rampes que sobrepassin el 5. La bellesa de la sortida es manifesta en la baixada cap a Puigcerdà, un cop culminat el coll. La Cerdanya apareix a mesura que baixes cap a la vall amb un esplendor brutal. Volia parar a immortalitzar l’escena amb un click de la meva camera digital però anava just de temps per agafar el tren cap Barcelona. No vaig poder assaborir Puigcerdà en absolut. Va ser arribar i córrer cap a l’estació, si perdíem el primer comboi hauríem d’esperar 3 hores per agafar el següent. El viatge de tornada fou lent que no llarg, tant lent com vuitanta anys enrere, diuen.