Avui no tocava

Com aquell que no vol la cosa avui he decidit pujar al Turó de l’Home, en bici naturalment. Volia un dia en família per tant he carregat la dona i la filla dins el cotxe i la Specialized damunt, a la vaca; i cap a Sant Celoni. La idea era que elles gaudissin d’un preciós dia de tardor pel Parc del Montseny mentre jo fruïa d’una bona, curta però intensa ruta. Tot ha anat més o menys d’acord amb el guió fins al darrer trencall cap al cim, allà on la carretera esdevé in infern. Vent de costat de cara i un asfalt espantós per bicis de roda fina. Rampes del 10, 15, 17 , 24 (¿) per cent (segons marcà el meu inseparable Sigma). A força de collons més que d’altra cosa he aconseguit “fer cim”. La baixada, agònica per a una esquena i uns braços que no paraven de sacsejar-se durant aquest tram, ha millorat després fins arribar a extasiar-me. Avui no tocava, no era el dia, més que entrenar m’he destrossat. Hi tornaré però amb bici de muntanya, massa sotracs per aquest cos tant atrotinat.