Pujada al Tourmalet 23.06.2010

L’accidentada ascensió al Col du Soulor em va fer plantejar la pujada al Col du Tourmalet en un dia més tranquil; l’endemà de l’etapa del Tour Pau-Col du Tourmalet, amb el suport logístic de la família i d’unes prediccions que anunciaven un dia més o menys solejat.
El Coll comença oficialment a Luz-Saint-Sauveur, però el camí ja ve de pujada de molt enrere pràcticament des de Argelès-Gazost amb un promig aproximat del 2-3 % que canvia radicalment al inici del port. En tres dies havia passat dues vegades per aquesta carretera, coneixent-la i sabent el que m’esperava m’ho vaig prendre amb calma i serenitat. Em sorprengué contemplar el rètol d’entrada a Barèges més aviat del previst. Els temors de feblesa s’esvaïen i els ànims s’enlairaven. Pocs quilòmetres més amunt s’acaba el bosc i comences a divisar fins a on has d’arribar. D’entrada acollona. Es la part més mítica de l’ascensió, aquella que has vist en desenes de fotos. Només feia unes hores havia baixat a peu tot aquell tram de carretera, amb l’excitació d’haguer viscut en directe una històrica etapa de Tour, però estudiant les rampes i buscant metres a on poder recuperar una mica les cames. Naturalment a l’hora de la veritat res és el mateix, tot sembla més llarg, més extens. Ahir la intensa boira tapava les distancies, avui la claredat les feia d’una visibilitat imponent. Mentre pedalava anava veient la ressaca del dia anterior exposada amb les pintades a l’asfalt i alguns tubets d’aliment energètic per les voreres. Vaig reconèixer l’ indret on havia estat feia poques hores fent fotos i gaudint dels professionals, de tot l’espectacle i de tota la festa que comporta el Tour. A partir d’aquí venia lo desconegut, 1,8 quilòmetres calculo faltarien – Ja està fet, pensava. Anava errat. No recordo gaire cosa del darrer quilòmetre: un esforç al màxim per no defallir del tot, una suplica per una empenta amb les cames a punt de rebentar, i una sensació de satisfacció brutal mentre recuperava l’alè. Objectiu assolit!.
Després de la tradicional sessió fotogràfica en aquest centre de peregrinatge del ciclisme recuperava energies en el encisador i fascinant llogaret que acull turistes i ciclistes d’arreu del món. La baixada prevista era per La Mongie, l’altra banda del coll, però la boira, o els núvols com en diuen allà, limitaven molt la visibilitat fins al punt de veure perillar la baixada en bici. Finalment per precaució decidí baixar per on havia pujat, terreny conegut, èxtasi total. Si la pujada és el flirteig, la baixada n’és l’orgasme.