Sensacions oposades

D'una primera experiència en pots extreure coses positives i/o negatives. Però sense ella el dubte perdura sempre. Amb aquest plantejament em vaig incriure a les 7'30 del matí al Pavelló Esportiu de Parets del Vallés a la IX Marxa Cicloturista d'aquesta vila.

Un cert acolloniment remenava dins meu mentre buscava el punt de sortida i la boirina matinera amagava el sol promè s per aquesta jornada. Una vegada inscrit i amb el "dorsal" col-locat a la bici els nervis es temperaren. Tant punt s'inicià la Marxa les neurones s'estabilitzaren, només quedava fotre-li pit i collons com diuen en algun bloc. No em trobava estrany rodant en un grup tant nombrós ans al contrari, la sensació de ésser el rei de la carretera amb doscents pedalaires més era fascinant. Tot gràcies a l'organització, mossos... a tots els qui hi col.laboraven.

Jo no rodava gaire endavant, no tenia ni capacitat ni necessitat de fer-ho. Tot sovint semblava com si el grup capdavanter frenés, degut a un encreuament o rotonda i ens repleguéssim tots novament. Després de travessar el Besòs i entrar a la carretera de la Roca el ritme se'm feu més còmode, el deja vu d'aquest tram em donava seguretat i fortalesa. Segons les informacions prèvies de les que disposava semblava que l'Alt de Sant Bartomeu era el tram més dur de la Marxa. El conec bastant bé, aquest any l'he pujat varies vegades. No em feia por i em trobava fort. Havia començat molt enrere i vaig anar avançant posicions. Vaig coronar content i pletòric. Mentre darrera meu hi hagués gent em sentia segur. El tram següent fins l'avituallament anà bastant bé. El bocata de pernil i el refresc de cola menjar de Deus semblava.

Pensava que el més fort ja havia passat que la resta seria un passeig fins a Parets. Vaig re-iniciar la Marxa proper als que pedalaven davant però el ritme s'accelerava i jo retrocedia. Res greu fins als darrers 20 kilòmetres (crec recordar) quan gent que feia estona havia quedat enrere m'anava avançant i allunyant-se. De sobte em trobava sol. Els encreuaments eren més perillosos i en alguns casos em costava seguir l’itinerari. No sé on era que vaig haver de parar, no sabia per on continuar i l’ansietat emergia . Un dels darrers grups sinó el darrer m’indicà per on havia de seguir. Tot i això no m’hi vaig saber enganxar, els tenia a vista però no arribava a contactar-hi. Més i més cotxes parats a les rotondes em frenaven constantment. Falta poc nano! Fot-li collons! em deia a crits…. I bé…finalment vaig arribar a Parets i tot seguit al punt d’inici i final de la Marxa. Vaig ser dels darrers, creia que havia estat l´últim en arribar però quan anava cap al cotxe per tornar a casa encara arribaven els darrers ressagats. He de reconèixer que em sentia una mica frustat.

Conclusions: fàcil, entrenar més i més fort. Aprendre a regular millor l’esforç, fer sortides amb trajectes més llargs. Com diu la cançó I’m a poor Lonely Rider. Més kilòmetres en solitari per ser més hard and strong. La propera Marxa anirà millor… I hope!!